26/11/2022

Fem un trio?

3 min
Fem un trio?

La lògica dels esdeveniments i l’aritmètica parlamentària semblen conduir-nos, de manera inexorable, a un repartiment del pastís del poder entre els principals partits de l’esquerra catalana (tret de la CUP). La renovació de l’acord de pressupostos entre el PSOE, Podem i ERC, combinada amb la feblesa del govern de Pere Aragonès, fa preveure una entesa recíproca a Catalunya, que potser anirà acompanyada –si Ernest Maragall no ho evita– d’un tercer acord a l’Ajuntament de Barcelona, on els comuns i el PSC ja comparteixen cartipàs. Aquesta tripleentente donaria oxigen a Pedro Sánchez, Pere Aragonès i Ada Colau, tot i que l’alcaldessa s’enfronta a les eleccions del maig, on aquesta mena d’alineació astral pot veure’s alterada, segons quins siguin els resultats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si bé tripartit és una paraula de record agredolç per a ERC, és difícil fer comparacions perquè en l’època de Maragall i Montilla el PSC tenia una clara hegemonia i els republicans eren el soci menor. Ara les dues formacions tenen una força electoral similar, i poden collar-se mútuament. Però el PSC té un avantatge tàctic, i és que ERC necessita que l’agenda del conflicte es remogui, que el diàleg entre governs doni fruits; si no, Junts i la CUP podran retreure-li, amb raó, el seu immobilisme. Per als socialistes, en canvi, no hi ha res millor que l’apaivagament de la política catalana, perquè mentre Pedro Sánchez adopta perfil d’estadista, Pere Aragonès té problemes per atreure els focus periodístics cap a la seva gestió autonòmica.

Però no s’han de demonitzar els tripartits. A Catalunya n’hi ha hagut de tota mena, en aquest segle. Primer entre CiU i el PP; després, entre CiU i ERC; després, entre Junts, ERC i la CUP; i, recentment, entre ERC, Junts i els comuns. Ara mateix cap d’aquestes combinacions sembla possible. Per tant, tot i que el Parlament representi un 52% de vot independentista, Aragonès haurà d’entendre’s amb el PSC i els comuns encara que sigui de forma conjuntural, tret que es resigni a prorrogar els pressupostos, la qual cosa li suposarà un obstacle afegit per vendre la seva gestió de govern.

El decantament forçat dels republicans cap a l’òrbita del PSC i els comuns és, teòricament, una bona notícia per a Junts, que podrà mostrar-se davant de l’electorat com l’opció de l’independentisme insubornable. Però dins del partit de Puigdemont també hi ha por a l’aïllament, i moltes ganes de rescatar la capacitat de pacte de l’antic ADN convergent. No hi ha dubte que les accions de Junts pujaran si esdevé un soci possible tant per a ERC com per al PSC. En el cas de Barcelona, per exemple, dubto que Xavier Trias, com a alcaldable, girés l’esquena a un possible acord amb Collboni o amb Maragall.

Somiant desperts, podríem imaginar per al futur de Catalunya un escenari en què les formacions que millor representen la centralitat política –ERC, el PSC, Junts, els comuns i tant de bo alguna altra– siguin capaces de dialogar sobre qualsevol qüestió, i a la llarga, puguin edificar un consens nou com el que el 2006 va fer possible el nou Estatut (al cel sigui). Però no som al 2006, ni l’equilibri de forces és el mateix. Qualsevol consens ampli s’hauria de basar en el fet incontrovertible que el marc constitucional vigent ja no representa la voluntat majoritària dels catalans, i això el PSC no ho acceptarà mai. Primer, per evitar que li aparegui un altre Ciutadans. I segon, perquè, si ho fes, el PSOE brandaria l’article 155. I no hi hauria un Pasqual Maragall per fer-li front.

En resum, si ERC vol ser fidel al seu compromís independentista, segurament és més probable un trio informal que no pas un triangle amorós estable.

stats