El turisme a l’UCI
A aquestes altures encara em sorprèn el negacionisme sobre l’impacte del coronavirus en la vida urbana. Els mesos de confinament, la crisi econòmica i l’ansietat general estan qüestionant moltes de les assumpcions que fèiem sobre les ciutats, fins al punt que els algoritmes sobre la valoració dels actius financers que feien anar els fons internacionals han entrat en bucles irresolubles. A l’hora de llogar un pis, es detecten prioritats noves, que tenen a veure amb l’experiència viscuda pel coronavirus. ¿El pis té un despatx o habitació per treballar i fer-hi videoconferències? ¿Té sortida a l’exterior a peu pla? ¿La finca té lloc per aparcar-hi les bicicletes? Es pot utilitzar el terrat?
El coronavirus ha impactat en la vida domèstica i també en el sector turístic de les ciutats. Pertot hi ha hotels que han tancat, milers de pisos turístics s’han posat al mercat de lloguer habitual i comerços o locals de restauració han hagut d’abaixar les persianes per no perdre diners. Ningú no sap quant de temps durarà aquesta pandèmia, ni si les restriccions als viatges es mantindran gaire mesos més. El Parc Güell es pot fer en bicicleta sense aixafar turistes, el Gran Basar d’Istanbul ja no ven pashmines i el Colosseu romà ha estat molts mesos abandonat. Mentre la nova normalitat ens ha regalat tardes pacificades en tots els racons de la ciutat, milers de persones han perdut la feina. Ja no hi ha pràcticament vols internacionals al Prat, i les famílies que poden fan plans a la platja o a les muntanyes, gaudint de la natura i esquivant els rebrots. Com impactarà la crisi del coronavirus en l’economia de les ciutats turístiques, és una incògnita. Però és obligat fer un punt i a part.
Quina mena de vacances faran els nostres fills? Quan era petita, les nostres vacances consistien en passar un parell de mesos al Querforadat, a la Casa del Mestre, una casa tronada amb golfes sobre la planta de la vella escola rural, completament abandonada. Recordo aquells temps amb una feliç nostàlgia: matins de jugar a l’era, tardes de caminades i cuinetes (qualsevol cosa amb melmelada de mores o bolets) i nits de jersei i mantes. Per la Mare de Déu d’Agost, una festa major amb un sol home orquestra a les escales de l’església i gent vinguda de tota la comarca que només vèiem de tant en tant. Allà vaig créixer fins que em van caure totes les dents, aprenent a esquivar els escurçons i les llegendes sobre el tresor d’una princesa asteca, que encara busco.
Més tard vam anar a estiuejar a Calella de Palafrugell, als apartaments del Golfet on els meus avis havien abocat tots els estalvis. Baixàvem a la platja a primera hora i reservàvem espai per a les tovalloles dels amics francesos dels avis, i tornàvem a dinar a casa pel camí de Ronda, que feia olor de sal i d’eucaliptus. Tècnicament, en aquestes dues localitats nosaltres érem els turistes. Vull pensar que no vam desplaçar ningú perquè, objectivament, l’escola que llogàvem al Querforadat estava ben buida de feia anys, i a l’apartament al novè pis de les torres del Golfet no hi hauria volgut viure ningú. Era un apartament de vacances, lleig, petit i humit, però amb unes meravelloses vistes al mar. ¿És incompatible el turisme amb un desenvolupament sostenible? Voldria que les meves filles valoressin les vacances de proximitat, però també espero que puguin conèixer cultures arreu del planeta, i això requereix viatjar.
El problema dels últims anys no ha estat el turisme sinó la distorsió que determinats agents han causat sobre el turisme. Quan el turisme s’ha orientat exclusivament al poder adquisitiu dels estrangers, s’ha desplaçat l’oferta de les classes mitjanes cap al sector del luxe i cap a les butxaques dels propietaris globals, que segueixen els criteris dels gegants tecnològics per decidir on es col·loquen; quedar bé a la foto i posicionament digital. Les grans inversions turístiques s’han concentrat en alguns llocs de la costa i a Barcelona, només als llocs amb pedigrí. La resta del territori s’ha desertitzat i, objectivament, s’hi ha desinvertit, perquè l’agenda pública ha seguit l’estela de les grans compres privades. Quin benefici territorial genera un fons suís que fa xalets a Begur? Com millora això la degeneració dels entorns de la platja de Riells a l’Escala?
París diu que la seva opció de futur és la ciutat dels 15 minuts. Catalunya està farcida de municipis de 15 minuts, on es pot creuar en bicicleta el nucli urbà de punta a punta i arribar a trepitjar camps i muntanyes. Té gràcia que l’aspiració de París sigui la comoditat dels nuclis petits, però són els signes del temps: la diversitat de paisatges, la proximitat i l’accés a la natura són actius que posicionen Catalunya com un territori fantàstic per als nous valors. Si el sector turístic ho comprèn i s’ho fa seu, hi ha marge per al tan predicat turisme sostenible.
