El turisme: un judici temperat

La indústria del turisme genera debats emocionalment molt carregats. Però el sector representa més d’un 12% del PIB català i ocupa més de 400.000 persones, moltes de les quals no tindrien cabuda fàcil en altres sectors. És, per tant, un sector que mereix una anàlisi freda i unes recomanacions clares però temperades. 

Un dels problemes fonamentals de l’economia catalana, i de l'espanyola, és una productivitat que no convergeix cap a la dels països més avançats d’Europa. Ara bé, la productivitat d’un país és una mitjana entre sectors i les diferències entre països reflecteixen més la diferent composició sectorial que no pas diferencials de productivitat sector a sector. La nostra productivitat mitjana està llastrada per un sector turístic comparativament gran que, com a tot arreu, és de productivitat relativament baixa. I d’aquí una conclusió freqüent, que jo crec imprudent i desenfocada: cal centrar les polítiques impulsores de la productivitat en la reducció del sector turístic. Jo ho deixaria en: continguem el seu pes en el PIB i millorem-ne la qualitat. Però el vector central de les polítiques de productivitat ha de ser més directe: l’impuls decidit als sectors de productivitat alta. Un país que disposa de sectors de molt alta productivitat, però amb una mitjana mediocre entre sectors, té probablement unes perspectives millors que les d’un país on tots els sectors són de productivitat mediocre. 

Contenir i millorar, doncs. Cal advertir que no hi poden haver receptes uniformes. Una cosa és Barcelona i una altra la Costa Daurada o la Costa Brava. Aquestes han fet dels visitants la seva aposta econòmica i el seu futur en depèn. No és, n’hi ha de ser, el cas de Barcelona. A Barcelona s’han de congelar els pisos turístics, en altres àrees possiblement no –per més que proveir allotjament digne per als que hi treballen val per a tot arreu.

Pel que fa a millorar hi ha moltes i bones idees, i pràcticament totes impliquen la col·laboració entre les autoritats públiques i el sector. Ens convé estimular l’arribada de visitants amb un interès primari allunyat del sol, la platja i la sangria: estudiants atrets per les nostres universitats, congressistes professionals o de negocis, pacients internacionals atrets pels nostres hospitals, etc. I convé també desenvolupar iniciatives culturals i esdeveniments d’alt nivell i de vocació internacional.

Pel que fa a contenir, no hi ha dubte que el sector ha de practicar amb normalitat la promoció turística en els circuits internacionals. Però el missatge transmès no hauria de ser interpretable com el de com més turistes millor. Hauria d’anar orientat a captar els visitants que més ens interessen i no els prescindibles. A Barcelona, per exemple: els creuers que comencen o acaben a Barcelona, els grans congressos internacionals, estudiants universitaris, etc.  

El sector ha d’entendre que una política de com més millor té un límit. A Barcelona el sentiment de l'opinió pública és que ja s’hi ha arribat. Si el sector vol mantenir dimensió, i guanyar temps per anar millorant, llavors ha de reconèixer aquest sentiment. Una via –que ens correspon a tots– és explicant els beneficis indirectes que proveeix el sector i que ajuden la causa d’una economia d’alta productivitat: una connectivitat aèria notable i un parc hoteler de gran dimensió és el que ens permet atreure grans conferències i esdeveniments internacionals, i el que llueix en els dossiers per a l’atracció d'inversions. Doncs ho tenim pel volum que proporcionen els turistes. Així mateix, el turisme té el potencial de generar activitats culturals que, típicament, també beneficien el públic local. I acabar la Sagrada Família o millorar les finances del Barça. 

Però això no és suficient. El sector hauria d’endegar una política de creació de beneficis directes. És a dir, de repartir els beneficis del turisme. Que els ciutadans percebessin que si bé els turistes causen molèsties directes –que sempre hem de tractar de minimitzar–, també generen beneficis directes. És contraproduent, per exemple, insistir que els retorns de la taxa turística s’han de dedicar a la promoció turística, per més que aquesta fos la idea inicial. Ara cal obrir el ventall i dedicar-la també a iniciatives compensatòries. Així mateix, convé que en el finançament dels grans esdeveniments s’hi vegi la presència dels sectors que els valoren i reivindiquen. Potser amb compromisos voluntaris –com ha estat el cas amb la Copa América– o amb formes similars a la taxa turística.