20/04/2016

TV3: ‘Pastilla busca malaltia’

2 min

Dimarts a la nit al Sense ficció vam quedar impactats amb el documental Pastilla busca malaltia. Montserrat Armengou i Ricard Belis ho han tornat a fer: ens van atrapar amb la contundència habitual dels seus testimonis i el rigor periodístic. Hem vist, llegit i sentit desenes de vegades informacions sobre el negoci de la indústria farmacèutica i la manera de manipular la societat per abocar-la al consum de medicaments. Tampoc era la primera vegada que ens explicaven la maquiavèl·lica estratègia d’inventar malalties per donar sortida a substàncies farmacològiques. De fet, el Dr. Joan-Ramon Laporte sempre ha estat el referent a qui els mitjans han recorregut a l’hora d’exposar aquesta tesi.

Però el que fa Pastilla busca malaltia és acostar-nos a aquestes circumstàncies a partir de casos molt severs i traumàtics de víctimes per explicar com es produeix aquest procés.

Val la pena posar èmfasi en l’exhaustivitat periodística de la recerca, no només a través d’experts d’àmbit internacional sinó també de víctimes d’arreu del món. El reportatge aconseguia a través de la tècnica d’animació de l’stop motion fer més digeribles les dades estadístiques i separar els blocs temàtics. Impecable com demostren les diferències entre els prospectes del mateix medicament en diferents països i com a Espanya s’eludien informacions primordials sobre el risc de consum. Excel·lent el viatge a Mèxic per evidenciar com allà el consum d’aquest medicament es permet encara sense cap tipus de control. Pastilla busca malaltia transmet la idea que es tracta d’un problema greu i real a escala mundial.

L’ús d’opinions confrontades dels experts compensa el documental informativament, però l’impacte que produeixen les víctimes en l’espectador situa amb facilitat l’audiència al costat dels malalts. El reportatge ofereix, entre línies, una lectura de perspectiva de gènere davant d’aquest problema: com les dones són les principals afectades pel fet que es cataloguin com a malalties aspectes evolutius propis de l’envelliment o característiques de la seva personalitat. Ara bé, el reportatge presenta la batalla com un conflicte entre les grans empreses farmacèutiques i les víctimes, i queden en un passiu i discretíssim segon pla els metges que recepten fins i tot durant molts anys uns medicaments antipsicòtics que els pacients asseguraven que toleraven malament des de les primeres setmanes. Va semblar que des del punt de vista periodístic no es volia entrar en conflicte amb la classe mèdica.

stats