"–Havies d’haver fet una altra fi; / et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d’assassí".
Joan Brossa, Final, 1975
Avui fa 50 anys, passats cinc minuts de dos quarts de nou del matí, Jon Paredes Manot, Txiki, era executat en una clariana de bosc a la rodalia del camí de Can Catà, aleshores terreny militar. Un escamot de guàrdies civils voluntaris l’assassinaven a trenc d’alba després d’una pantomima de judici militar. La ronda de mort d’aquella matinada funesta havia arrencat a Burgos executant Ángel Otaegi, i clouria a Hoyo de Manzanares, amb l’afusellament dels militants del FRAP Xosé Humberto Baena, Xosé Luís Sánchez Bravo i Ramón García Sanz. Dos joves bascos, dos joves gallecs i un jove murcià. Eren les darreres cinc penes de mort executades, mitjançant un sumaríssim militar i amb tafurera aparença legalista, per la dictadura franquista. No es podrà dir mai que fossin les darreres morts de l'orgia de sang dels botxins. Només sis mesos després queia abatut el jove Oriol Solé Sugranyes, després de la fuga de Segòvia. Només 7 mesos després –altres campanades a morts– es produïa la massacre dels obrers de Vitòria. I després Montejurra. I després els advocats d’Atocha i Javier Verdejo i Gustau Muñoz i tants d’altres. No hi ha prou espai per encabir les violències polítiques de la Transició, però sí per reblar la paradoxa que la portuguesa Revolució dels Clavells va deixar només 19 morts. La modèlica i pacífica Transició democràtica, en canvi, vora 700. 50 años en libertad.
18 mesos abans d’aquell 27 de setembre, del qual pares i mares encara recorden puntualment on eren exactament, Salvador Puig Antich havia estat executat pel vil mètode del garrot vil a la presó Model de Barcelona. 18 mesos després, un jove basc passava la darrera nit de la seva vida en la mateixa presó, acompanyat pels advocats Marc Palmés i Magda Oranich. Era, sí, en Txiki, nascut en terres extremenyes, a Zalamea de la Serena, migrat al País Basc i implicat a vida i mort en la causa nacional i social basca. Entre tots dos crims d’estat hi ha més d’un lligam. El primer, malauradament, el llarg silenci amnèsic i la impunitat vigent dels crims –i les corrupcions, afegiria Josep Fontana– del franquisme. El segon, que la Model concentrarà aquelles dues penes capitals per sempre més: les darreres que es van produir a Catalunya. I el tercer, com sempre recorda el benaurat Antoni Batista, que el primer nínxol que aquell mateix dia va acollir les despulles sense vida d’en Txiki fou solidari. Era de la família d’en Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL. Del MIL de Puig Antich.
Recordar avui aquells fets, quan el feixisme udola per tots els racons del planeta, no és pas parlar de passat. És parlar d’aquest present. És desbrossar quina (mala) pinta fa el futur. Alguns fets polítics hi han contribuït decisivament. 50 anys després caldrà dir que al lloc dels fets, a la serralada de Collserola, no hi ha ni rastre institucional, en la perspectiva de la memòria democràtica, de res. L’única placa que manté el lloc, rescabala oblits imperdonables i recorda els fets, és fruit, únicament, del moviment popular, memorialístic i veïnal. Però, per contra, i per sort, també es pot afegir que, malgrat tot, ni un sol any, des d’aquell funest setembre del 1975, no ha deixat d’haver-hi acte popular d’homenatge i reconeixement. Aquest matí ho farà l’Associació Catalana d'Ex Presos Polítics del Franquisme. Demà ho farà, com cada any, el col·lectiu Vent de Llibertat. I aquests dies la Model s’ha omplert per recordar aquells darrers afusellaments, i l’actor Sergi López ha posat veu a la darrera carta d’en Txiki. Hi ha també actes simultanis a Madrid, Zarautz, Iruña, Vigo, Múrcia. Mentrestant, un responsable basc de memòria democràtica –i m’estalviaré qualificacions– ha dit que aquells darrers afusellats són alhora víctimes i victimaris. I no, no ha dimitit encara. Victimaris sobre la base de què? De judicis farsa de la crueltat sàdica de la fosca d’una dictadura?
Com tot fet concret, revisitat, les preguntes suren a raig –i algunes sense respostes encara–. Costa poc afirmar categòricament –reblant el lema oficial de "cinc dècades en llibertat"– que els que van quedar en plena llibertat de debò –i amb sou i jubilació públics– foren els que torturaren, processaren, condemnaren i executaren Txiki a Cerdanyola del Vallès. La prova democràtica del cotó surt força negra, ja ho veuen. De fet, dels membres de l’escamot de voluntaris que el clivellaren no en sabem encara ni el nom –secret d’estat de dictadura protegit en democràcia. Mil preguntes per a cada història, suggeria Brecht. Contra l’espessa llei del silenci, els records, la memòria insubmisa dels que s’hi resistiren i s’hi solidaritzaren aleshores, en rigorós directe antifeixista, brollen: un agost d’excepcions, les pantomimes militars i judicials, el silenci eixordador de la darrera nit de Txiki a la Model, el soroll de la pajarraca dels presos, l’enorme dispositiu policial que va travessar la ciutat entre l’antiga presó i Collserola per la Meridiana, l'ocupació repressiva del cementiri, les càrregues, els crits de Gora Txiki! Visca Catalunya!, el jersei que duia el jove basc teixit per les preses polítiques que l'hi havien confeccionat, la foto del cadàver que va realitzar en Marc Palmés, la seva ràpida difusió clandestina arreu del món, els funerals i misses prohibides, les peticions de clemència desoïdes del tot –del Papa a Olof Palme passant pel mateix advocat militar, del cos de Cavalleria, que formalment el defensava.
De tots els microdetalls que conté cada macrohistòria, em quedo avui –ara, aquí– amb dos. Antònia Manot, la mare d’en Txiki, va morir el juliol del 2024 a 94 anys. Però sempre explicava la mateixa història: que, en el comiat impossible a Barcelona, el fill li va dir que perdria un fill, però n'hi naixerien milers al País Basc. Ella sempre explicava que aleshores no ho va entendre, però que quan va tornar a casa, de sobte, es va trobar desenes, centenars, de persones desconegudes que quan la veien per Zarautz s’aturaven i li deien càlidament Agur, ama (hola, mare). I així va ser fins al final –la mare coratge d’en Txiki, supervivent i resistent de la història, com a mare de totes i tots. Hi ha avui, encara, un altre moment que desconeixia del tot, fins que aquest juliol me’l va explicar l’estimat August Gil Matamala. Del mateix sinistre dia del judici farsa, en sumaríssim militar, allà, al mateix Gobierno Militar que continua estant al final de les Rambles. Tot just després de la declaració judicial d’en Txiki, un advocat, enmig de l’estupor de la sala militar, es va posar a aplaudir sobtadament i apassionadament el jove basc –amb el consegüent rebombori, el núvol d’altres lletrats que van provar de protegir-lo i l’excitació ultrapatriòtica de tots els polis haguts i per haver que omplien la sala–. Aquell simple gest de l’advocat Ruiz Capillas, propi gairebé de Sòcrates, esquerdava ahir el silenci en una dictadura agònica i esdevé avui la més sòlida de les brúixoles. Trencar el silenci de la sala. De totes les sales del món on es planifiquen, mentre ens forcen a oblidar l’ahir, els horrors contemporanis d’avui. Contra ells, el vent, el vent de llibertat d’en Txiki, continua bufant.
