Ucraïna: un any d'errors i horrors
Un any després d'iniciar-se la guerra a Ucraïna, és bo examinar què ha passat i què no s'ha fet. El balanç és sinistre i gens esperançador, ja que no se n'entreveu la fi a curt termini. Cal tenir en consideració diversos punts per reflexionar sobre el passat, el present i el futur.
S'han pres decisions irreversibles o de difícil marxa enrere, com augmentar les despeses militars, posar fi a l'estatus de països neutrals o ampliar l'OTAN. Aquestes decisions hipotequen el futur de la seguretat europea, i han tirat per terra qualsevol possibilitat de reprendre una política de seguretat compartida que, algun dia, pugui incorporar Rússia. Passaran molts anys abans que es pugui donar aquesta possibilitat. Encara que costi, és la nostra obligació pensar en escenaris futurs en què en la seguretat europea hi capiguem tots.
Hem tornat a la mentalitat de la Guerra Freda, d'amics-enemics i de bons i dolents al món sencer. Al Vell Continent s'ha donat un cop mortal a l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que era l'organisme que podria haver actuat amb promptitud i eficàcia davant els moments de tensió previs a la guerra. La diplomàcia de la pau, la dels estats amb capacitat d'influència i la dels organismes regionals o internacionals va quedar segrestada i després anul·lada des de l'inici, i ens vam quedar orfes d'actors amb voluntat de jugar aquest paper necessari.
L'aposta, des del primer moment, ha estat per la via militar, per a alegria dels fabricants d'armes, cosa que ha donat lloc a una contínua escalada al front bèl·lic, amb la convicció de les dues parts que podrien guanyar la guerra; en el cas d'Ucraïna, gràcies a un subministrament continu d'armament per part de tercers països. Rússia també ha recorregut a la compra d'armament a l'exterior. El cert, però, és que aquesta guerra, acabi com acabi, no la pot guanyar ningú. L'odi acumulat és de tal magnitud, proporcional al nivell de destrucció i pèrdua de vides humanes, que cap projecte de reconciliació no serà possible a mitjà termini. Amb sort, i si les coses canvien, potser la generació següent pot ser capaç de restaurar les ferides. És il·lús pensar que la destrucció ens portarà algun dia a la glòria, quan només ens porta a la misèria.
No és freqüent que, davant d'un conflicte armat, s'aposti tant per la guerra i es deixi de banda la via negociadora. L'últim mig segle, el 90% de les guerres han acabat en una taula de negociació i un acord final de pau. Ucraïna és una de les excepcions, i ens hauríem de preguntar si això és un mèrit o un gravíssim error que estem cometent.
Un dia les dues parts hauran de seure a negociar l'estatus de l'est d'Ucraïna, i es donarà la terrible paradoxa que qualsevol acord a què es pugui arribar, amb sort, no serà gaire diferent del que s'hauria d'haver fet després de signar-se els acords de Minsk el 2015. El seu incompliment és el que ens ha portat a la situació actual. Per això serà terrible el preu pagat per no haver actuat diligentment quan tocava. Les responsabilitats són compartides, encara que ningú no sigui capaç de reconèixer els seus propis errors o desídia.
