L’última ment enciclopèdica

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Alguns individus neixen amb l’excel·lència; d’altres l’aconsegueixen al llarg de la vida. George Steiner pertanyia al segon grup. Per a ell, excel·lir era viure com a crític i viure críticament era maldar per arribar a l’excel·lència. Com a esperit noble, però també com a pensador original, George Steiner va ser probablement l’última ment enciclopèdica del segle XXI. Va ser un crític literari provocador i un lector prodigiós dels clàssics. Tant si parlava de Lev Tolstoi com de Fiódor Dostoievski, Paul Celan o Martin Heidegger, George Steiner es mostrava com un pensador original i una ment astuta, que observava constantment i críticament la nostra civilització. Com a pensador jueu posterior a l’Holocaust, estava obsessionat pel significat de la cultura després del fracàs absolut de la cultura. Per tant, el dilema de com representar l’Holocaust es va convertir per a Steiner en la qüestió essencial de la cultura contemporània. Les reflexions de Steiner no s’han de veure només en l’àmbit abstracte del pensament teòric; més aviat es poden considerar reflexions concretes sobre les possibilitats i les limitacions de la cultura posterior a l’Holocaust. La impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz que va assenyalar Adorno va estar lligada constantment en l’obra de Steiner a una consciència aguda de la complexitat aporètica que Auschwitz havia situat en la idea de cultura. Segons Steiner, “ara sabem que un home pot llegir Goethe o Rilke al vespre, pot escoltar Bach i Schubert i l’endemà al matí anar a treballar com cada dia a Auschwitz”. Dit d’una altra manera, segons Steiner Auschwitz no va ser un accident sinó “un impuls suïcida en la civilització occidental”.

Steiner va arribar a la conclusió que l’Holocaust va ser el resultat d’una cosa molt més profunda que simplement les circumstàncies socials i polítiques de l’Europa dels anys trenta. El veia com el resultat d’un desig de venjança inconscient contra els ideals impossibles imposats en la cultura occidental pel monoteisme de la tradició hebrea, la rectitud moral del cristianisme i el socialisme messiànic del marxisme. És interessant observar que Steiner va considerar la seva pròpia condició jueva com un exili inacabable, en lloc d’una consagració a la fe dels patriarques. En efecte, la visió cosmopolita de Steiner sobre la condició jueva trobava la seva expressió en el treball del “text”. A parer seu, el llibre era la veritable pàtria del jueu sense llar. “Quan el text és la pàtria -argumenta Steiner-, encara que només tingui les arrels en el record exacte i en la recerca d’un grapat d’individus errants, nòmades de la paraula, no es pot extingir”. Steiner va considerar que aquest compromís amb una “pàtria” textual era una perspectiva moral crítica que rebutjava totes les utopies ètniques i nacionalistes. Com a tal, Steiner percebia una contradicció entre la vida de l’esperit i la vida política. Per a ell, això s’evidenciava d’una manera claríssima en la figura del jueu com a lector de la civilització humana. Per tant, Steiner va definir un jueu com “aquell que sempre té un llapis o un bolígraf a la mà quan llegeix, aquell que, als camps d’extermini, corregirà un error d’impressió, esmenarà un text dubtós, a les portes de l’extinció”. Steiner va considerar que aquesta especial intimitat jueva amb els textos en general és inherent no només al compromís amb Jerusalem sinó també amb Atenes. “La idea d’Europa -va subratllar-és realment un conte de dues ciutats. És el llegat d’Atenes a Jerusalem, que és que tenim un llibre, tenim diversos llibres”.

Steiner va explicar la decadència de la cultura europea per la pèrdua d’un públic capaç de fer una lectura integral dels grans textos. Va observar: “La major part de la literatura occidental, que ha estat durant més de 2.000 anys tan deliberadament interactiva, l’obra com a ressò, com a reflex, que al·ludeix a obres anteriors de la tradició, ara està quedant ràpidament inabastable”. És en aquest esperit que el punt de vista crític de George Steiner troba tot el seu pes i la seva rellevància. La tasca que es va fixar com a filòsof de la cultura va ser abordar el problema d’una crisi de la ment europea en particular i de la civilització occidental en general. Una vegada més, Steiner ens recorda que vivim en una “crisi de sentit, en una equació entre text i pretext [...]”. Tal com ho planteja Steiner, “la revolució [...] provocada pels ordinadors, pels debats electrònics planetaris, pel ciberespai i la realitat virtual” ha portat a la desaparició d’aquesta presència de sentit. Tanmateix, com a lectors de Steiner, hem d’entendre que el seu intens diàleg amb les grans fonts artístiques i filosòfiques de la civilització occidental només es pot apreciar en el mirall del seu qüestionament de les diferents formes d’amenaça al pensament i la creació en el món actual. Curiosament, alhora que descriu la mort i la descomposició de la cultura occidental, George Steiner aporta tot el seu talent i la seva penetració per comprendre les figures refinades de la cultura europea que han intentat trobar una altra manera d’experimentar i conviure amb la cultura.

Sens dubte, la dedicació de Steiner a la lectura i la comprensió dels textos canònics de la civilització humana ha convertit el seu esforç literari i filosòfic en un context propici per al pensament crític en la nostra era de la mediocritat. Vivint i pensant contra corrent, George Steiner es va presentar com un pensador inquietant. Però, com a pensador inquietant, va deixar molta empremta en el panorama intel·lectual del nostre temps i influirà sobre les generacions futures.