Unió de la Democràcia amb les Arts (1911)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAquesta vasta organització civil del poble que constitueix la Democràcia, aquesta creació de l’Estat per obra i gràcia de la voluntat conscient de la multitud, ha sigut vista per molts com una força incompatible, inharmonitzable amb aquesta expressió ideal de la vida que és la Bellesa, mare de les Arts. La separació de la Democràcia i de les Arts ha sigut teoritzada per tots els qui han traduït l’eterna espiritualitat clàssica en un individualisme modern que defineix o limita, i classifica o separa; i la indignitat del poble per a rebre el pa de poesia ha sigut la lògica conseqüència que s’ha tret d’aquesta oposició. Sols els esperits cultes, les ànimes refinades, han sabut comprendre el valor de l’obra artística, diuen. […] L’art clàssic pur, l’art de la Grècia, mestra de pobles, va néixer de la vida pública. El grec tenia per educació el sentit de les belles proporcions de totes les coses i sabia trobar l’harmonia de les línies i el ritme oratori de les paraules; se sentia naturalment inclinat a cercar en les formes la puresa que les fa adorables, i en cada cosa de la vida l’harmonia que la fa desitjable. La Ciutat era la gran educadora i la seva energia es resolgué en la bellesa de la raça, forjada lentament, i en l’eterna bellesa dels seus marbres. En cap altre poble com a Grècia s’hi ha format un ambient tan propici al lliure expandiment de les Arts, perquè en cap altre poble com ella fou tan íntima la unió de la Democràcia amb les Arts, de tal modo que, en ella, l’art és obra de la ciutat inspiradora i formadora de l’artista. [...]S’ha dit que l’Art, per a devindre social, s’havia de rebaixar al nivell medi de la multitud. Mai una blasfèmia més gran s’ha adreçat contra la Bellesa, mai s’ha ferit d’una manera més fonda l’esperit democràtic com amb aquest principi indigne de la seva finalitat més alta: la deslliuració de les multituds del pes enorme de lletgesa que els hi fa ajupir el front i només els hi deixa veure les més baixes degradacions de l’art. La falsa austeritat de l’ideal cristià trencà l’harmonia de la vida antiga establint entre els homes la igualtat avorrible de l’esclavitud, la qual no podrà mai tenir a l’Art per mitjà d’expressió. Al fer caure sobre les consciències la llosa del pecat hi ofegà l’alegria de viure, i a l’establir la diferència de la natura humana i de la natura divina, estroncà la més noble font de l’art, perquè la religió nova no tenia, com la religió morenta, per fonament la llibertat de tots els éssers humans ensems que la subjecció de tots ells a una llei única. Des que l’home va perdre la consciència de la seva llibertat creadora, l’Art passà a ésser l’exclusiu patrimoni individual dels selectes, dels que havien salvat l’ànima de l’escomesa de nou ideal. [...]