Urgències que corren molta pressa
L’ONU ha posat data límit per impedir la catàstrofe ecològica. “És ara o mai”, diuen. Res no fa preveure que sigui ara. Tant és que el món científic fixi com a topall el 2025. Fa anys que se’n parla, que en parlem. Fa anys que les emissions creixen malgrat les alertes. Fa temps que les cimeres pel clima no serveixen per a res. És una urgència i ja fem tard. Calen decisions dràstiques que no s’han pres. Cal un compromís amb el planeta i amb la humanitat. És evident que la postpandèmia no ha portat un món més conscient sinó més neci. Sembla allò de “si no ho veiem, no existeix”. Però mirar cap a una altra banda, en aquest cas, no serà la solució. Perquè posem on posem la mirada, és arreu que cal canviar les dinàmiques. Per frenar l’escalfament necessitem frenar en general. Que tothom canviï d'hàbits i que aquests canvis no els paguin sempre els mateixos. Si el covid ens ha fet igual de mortals, és equivalent amb el canvi climàtic. Tot plegat ha d’anar en la mateixa línia, que ja sabem que en els universos paral·lels hi ha grups humans que se salten fins i tot les normes que també afavoreixen el seu present. Tothom forma part d’aquesta natura que convé equilibrar. Els éssers humans no podem continuar destruint. En cap sentit.
La delegada del govern espanyol a Ceuta considera que és urgent que es reobri la frontera amb el Marroc perquè puguin tornar les noies a fer la neteja de la casa. Es veu que les mestresses de casa ho estan esperant amb candeletes. "T'ho dic començant per mi, que estar treballant aquí als matins i netejant a les tardes la veritat és que costa". No és urgent que tornin les noies. És urgent que una persona que és capaç de fer unes declaracions breus per on desfilen el masclisme, el racisme i el classisme no tingui un càrrec públic i faci, de la manera més convenient, una actualització del seu disc dur.
Es diu Salvadora Mateos. Hi ha persones a qui el nom se’ls fa un acudit. Amb perdó. No és culpa seva. Però a algunes ens és inevitable observar l’absurd dins la inconsciència i la maldat. Encara que el riure es converteixi en plorar perquè existeixen persones que es manifesten a partir de la superioritat que estan convençudes que tenen i del destí que se’ls ha atorgat. Enlloc les noies no neixen amb la capacitat de fer la neteja. Les fronteres no s’han d’obrir perquè a l’altra banda els calguin les noies per fer-se càrrec de la brutícia. És espantós tenir aquest pensament i abocar-lo. És penós haver d’escriure tot això. Una vegada i una altra. És urgent que ens moguem endavant. Amb propòsits que ens facin ser més generosos, no superiors a ningú.
Les últimes eleccions a Hongria han donat una victòria contundent a Viktor Orbán. Aquests no són precisament els canvis que necessita el món. Que governs autoritaris que ens tornen al segle XX, en el millor dels casos, s’obrin camí en aquests temps d’incerteses és una història que ja coneixem. Quan la repressió guanya terreny a la defensa dels drets humans és urgent aturar-la. És com l’escalfament global. El nostre propi planeta d’éssers humans organitzats és capaç de convertir la vida en una submissió d’ordres tiràniques perquè som incapaços de contenir megalomanies variades. No sé si hem de deixar de ser humans per solucionar-ho. Vull creure que treballant les nostres relacions des d’una altra perspectiva, és a dir, canviant realment pràctiques vitals, podrem tenir una existència més raonable climatològicament i emocional. No es pot triar. És urgent. És ara per no arribar al mai.
