Urgències electorals
Turquia. Diu Ivan Krastev que “la frontera entre la democràcia i l’autoritarisme és la frontera menys protegida del món”. Enmig d’aquesta greu crisi de representació, el pensador búlgar és dels qui advoquen per desdramatitzar els processos electorals i posar en quarantena tots aquells disposats a plantejar les eleccions com a exercicis extrems del tot o res. Com Donald Trump, que en la presentació de la seva candidatura a les presidencials del 2024 advertia els votants que sense la seva victòria “el país estarà perdut per sempre”. Patim una inflació de salvadors i de predicadors de veritats absolutes.
En aquestes línies difuses de la democràcia hi ha una frontera feta d’urnes instrumentals, que blanquegen processos d’autocratizació. Diumenge, enfilat dalt d’un autobús, Recep Tayyip Erdogan agraïa als seus partidaris una victòria aconseguida –segons ell– "sense fer cap concessió a la nostra democràcia”, tot i el moment de vulnerabilitat política amb què va arribar a aquestes eleccions, i després d’haver empresonat opositors, clausurat mitjans de comunicació i entorpit la feina dels observadors internacionals. “Què us havia dit? –va cridar Erdogan als seus seguidors–. Estarem junts fins a la tomba”.
Per aquesta frontera porosa fa temps que s’escolen forces reaccionàries que s’han instal·lat en la centralitat d’alguns Parlaments europeus i en coalicions de govern al nord, est i sud d’Europa.
Espanya. Les urnes han tornat a pintar de blau bona part del mapa electoral espanyol. Però l’èxit del Partit Popular està ben falcat en la veritable vencedora d’aquests comicis, l’extrema dreta de Vox, homologada, blanquejada, reforçada arreu de l’Estat, i disposada a negociar les majories que calguin.
I quan encara estem paint els resultats d’unes eleccions on la dissensió real ha quedat, massa vegades, eclipsada per la manufacturada, Pedro Sánchez exerceix d’ell mateix i converteix l’agonia en una cursa ràpida cap a unes generals anticipades.
No hi haurà retorn a la normalitat postelectoral –si és que això existia abans del 28 de maig–. Fa massa temps que la política es fa des de la urgència, des de la confrontació apocalíptica que redueix els espais pel compromís (com explica Krastev).
El primer dany col·lateral que ja podem comptabilitzar serà la presidència espanyola de la UE, que començarà l’1 de juliol, i havia d’intentar tancar alguns dels acords més complicats d’aquesta legislatura europea –que també entra en l’etapa de sortida.
Europa. La UE és el resultat de cada guerra i de cada crisi que l’ha sacsejat. És el disseny d’unes elits polítiques amb la llarga connivència silenciosa d’uns ciutadans que, durant anys, no van qüestionar les grans majories. Però amb el tombant de mil·lenni i amb la concatenació de crisis que van venir després, l’Europa institucional es va despertar del somni de la complaença, i la realitat electoral es va encarregar d’afeblir els consensos inqüestionables.
Cada crisi europea s’ha superat amb més integració política i econòmica i, de retruc, amb més euroescepticisme i amb l’emergència de forces que han fet del replegament la recepta principal contra la incertesa. El reforçament institucional ha topat amb l’emocionalitat política i el retorn de la sobirania en uns estats nació decidits a revertir el seu aprimament.
Ni el món s’acaba demà passat, ni la marea de dreta radical que s’escampa per tota la Unió Europea és l’única realitat de la qual no podem escapar. Però la tensió permanent eclipsa qualsevol debat d’idees, i l’exercici del poder viu supeditat a les estratègies electorals.
