Valors universals i valors nacionals (1925)
Peces històriques
De l’article de Joan Crexells (Barcelona, 1896-1926) que va sortir en una primera plana de La Publicitat (18-VI-1925) l’estiu de fa un segle. De ben jove Crexells ja s’havia fet mereixedor del reconeixement del món universitari i dels lectors de diaris responsables. Format en llengües clàssiques i modernes, en dret i humanitats, i alhora en economia i estadística, Crexells era l’exemple reeixit d’intel·lectual noucentista, un il·lustrat del segle XX. A Alemanya havia fet de corresponsal de premsa alhora que ampliava estudis en filosofia i en dret. Una infecció contreta en un quiròfan el va matar quan tenia 30 anys.
[...] És curiós d'observar que la Història de la Filosofia segueix una línia única fins fa poc. En canvi si voleu fer la Història de la Filosofia al segle XIX i sobretot al segle XX arribarà un moment que caldrà que dividiu per països en lloc (o a més) de dividir per períodes. Descartes, Locke, Leibnitz, Hurne, tractaren problemes universals que ressonen per tot arreu. A mesura que aneu avançant en el segle XIX us trobareu en què el ressò d'un moviment filosòfic s'altera a la frontera política. El fet s'accentua en el cas dels contemporanis. Un Cohen, un Bertrand Russell, un Croce, àdhuc un Bergson, tenen fora del seu país una intel·ligència escassíssima en l'evolució de la filosofia, sobretot desproporcionada a la que tenen a llur pàtria. Es comprèn que si hem començat a cercar tot allò que hi pot haver d'alemany o d'anglès en la filosofia acabem per cercar-li tot allò que hi pugui haver de Müller o de Smith. El fet és simptomàtic. No sols en la filosofia sinó en tot, hom troba una crisi de l’universalisme. Estem en ple període de disgregament i balcanització. [...] Cal reaccionar contra les tendències balcanitzadores. Hi ha direccions fonamentals de l'esperit humà a les quals la ciència no dona satisfacció i que altrament només un ideal vàlid universalment pot satisfer. Els valors universals son substantius; els valors nacionals o personals son adjectivacions, accidents en els valors universals. Cal no invertir els termes, i no creure que allò que és essencial al mon és Alemanya, Anglaterra o França i que filosofia, art, moral o religió són purs ornaments d’aquestes essencialitats. Se'm pot dir: si sou partidari d'una universalització, per què creieu que cal augmentar, encara, el nombre de nacionalitats a Europa? No es produirà encara una disgregació més gran i una balcanització pitjor? Cal tenir present que no és universalitat tenir reduït el nombre de grups en pugna, como no ho és la pau, que tot el mon estigui partit entre dos bel·ligerants, en lloc d’estar dividit en trenta. En segon lloc, són precisament les grans unitats polítiques les que en moments de crisi intel·lectual volen convertir en adjectius del seu esperit els valors universals. És més fàcil que Alemanya declari un dia que l'art és una qualitat de l'esperit alemany que no que Dinamarca declari que és una expressió de l'esperit danès. Finalment, quan es demana per raons de justícia que es constitueixi una unitat política nova en una nacionalitat, s'individualitza una llei universal, s'aplica al cas particular una norma vàlida universalment. Això és en rigor una expressió de l'esperit universalista. Cal que combinem sempre així els dos ideals: la màxima universalitat d’allò que és ideològicament substantiu amb la màxima individualització d’allò que és adjectiu. Els problemes i els ideals vàlids son universals; l'esperit nacional no els altera substancialment; simplement els acolora.
