24/12/2021

Un vell sopar de Nadal

4 min
Un home a la vora de la llar de foc

Al meu poble n’hi dèiem baga, però té noms diversos i variats. Rabassa, tronca, socaNadau tidún, com explica Violant i Simorra al seu preciós Llibre de Nadal. I això només a Catalunya, que més enllà se’n diu troncada, tizón, baztarrekos i moltes coses més, fins lluny, molt lluny, que també a França, Anglaterra, Alemanya i els països eslaus meridionals encenien un tronc màgic la nit de Nadal. 

Ara, a ciutat, en diem tió, i no és ben bé el mateix, perquè ja no és sinó un simulacre de foc, vist que les xemeneies estan prohibides. Però arreu el Nadal té relació amb el foc, el foc vell que encén el foc nou, el sol vell que encén el sol nou, simbolitzant i perpetuant la vida que reneix. En molts llocs es mantenia aquell tronc durant tot l’any, per encendre, amb la darrera brasa, el nou tió de Nadal, materialitzant una continuïtat de llum mantinguda amb l’esforç constant dels humans.  

En un vell Nadal que recordo feia dies teníem la baga davant de la llar, menjant foc del matí a la nit, que perquè cagués havia d’haver-ne menjat molt. I la nit de Nadal sopàvem ben a la vora, que feia fred. Un sopar com sempre, patates, bajoques, ceba, i una truita amb suc, invent de la nostra comarca. Sí, amb suc, que érem cinc persones a casa i la truita només de dos ous; les gallines no en donaven més que un parell cada dia. Calia doncs posar-hi alguna cosa més, mongetes, sofregit i salseta amb farina, i, poc o molt, la gana callava una estona. 

Que la gana era molta: tot l’Advent era temps de dejuni, i no s’acabava fins a les dotze de la nit de Nadal. Els antics eren savis: al desembre ja no hi havia gran cosa per menjar, més enllà de les poques verdures, i calia reservar l’aviram per a la festa. I així, almenys un dia, el 25, tothom a menjar bé, a fer un esforç per una taula plena, que quedava encara tot l’hivern per passar, amb tota mena de mancances. Calia, doncs, per Nadal, engolir proteïna, greixos, sucres! (No en dèiem pas així, esclar.) Sort dels fruits secs, tan abundants a casa nostra.  

Just després de sopar, del cel baixava un àngel. Ho sabíem perquè de cop es feia un gran silenci, i nosaltres, les nenes, sortíem al terrat, a veure si el guipàvem. La nit era molt fosca, el riu, llavors, baixava ple, brogint, però ocells i granotes havien emmudit. Esperàvem, mans balbes, ulls oberts, cor bategant. Si tinguéssim la sort de veure'l...! No, no el vam veure, una vegada més, o potser sí, potser va ser com una cinta blava ondulant davant nostre, com un llampec llunyà, vist i no vist. 

Després, tornàvem al foc, que espetegava fort; la baga estava calenta, misteriosa i fosca. Calia encara un darrer esforç: van venir la tia i l’oncle, i vam cantar El noi de la mare i El dimoni escuat, per acabar-la d’animar. I llavors sí, un parell de buscalls ben grossos i pega que pega, a qui més fort! “Caga tió, tió de Nadal, fes força torró i força vi blanc!”

I llavors el gran moment: buscar i rebuscar pels racons i forats. I, oh, delícia!, hi vam trobar dues coquetes de torrons! Blanquetes, rodonetes, boniques, amb una olor...! Però atenció, no era el moment de menjar-les! Calia esperar després de les 12 de la nit, que encara durava el dejuni. 

Doncs bé, cap a la Missa del Gall. Anant cap a l’Església, una de les coses que més m’agradava: de les teulades i balcons en penjaven els caramells, aquelles agulles de vidre tan fines, que les pots trencar i rosegar si les tens a l’abast, i es desfan a les dents, i al matí degoten, exhaurides. Però de nit brillaven com diamants, com garlandes de llum en la negror dels nostres carrers foscos i freds. 

I en tornar de la missa, una mica ensopida, que ja teníem son, l’altre moment gloriós: ens menjàvem les coques de torrons i bevíem un vaset de vi ranci, res, només una mica, que les xiquetes no beuen. Ai mare, que bo, el vi i els torrons. I adeu, nit beneïda de Nadal, que ens portes l’alegria i el misteri, també aquell any, el 1930. 

Ara em direu, què dius!, si tu el 1930 no hi eres, que tan vella no ets! I és veritat, jo, el 1930, no hi era; però tantes vegades m’ho va explicar la meva mare amb els ulls lluents quan ho evocava, tant he buscat l’àngel i els caramells sense trobar-los, que cada nit de Nadal, ara que ella ja no seu amb nosaltres a taula, entre els nostres vins i abundància de plats, entre el munt de regals i l’or i el verd i les rialles, me’n vaig un moment al Priorat, al sopar humil de 1930, i sec al costat de la nena que ella era, i veig el foc i la baga, i comparteixo la truita amb suc, tan saborosa. I em pregunto si, entre tots els grans progressos innegables que vivim, no hem perdut, potser, algun trosset d’aquells Nadals antics, quan la llum renaixia empesa per fogueres i nadales.

Bon Nadal a tothom!

Marina Subirats és sociòloga
stats