La vergonya dels debats
1. D'aquí un mes ja haurem votat. D’aquí deu dies comença la campanya electoral. Des que el president Aragonès va firmar el decret de convocatòria, el tema de més disputa pública entre partits ha sigut la matraca dels debats. De l’extrema esquerra a la dreta extrema, totes les formacions polítiques s’han tirat els plats pel cap per aquest tema. Quins debats? Quants debats? Un debat a Perpinyà? A la tele pública? I què més? I un debat a quants? Si hi va aquell, no hi vaig jo. Si aquell no hi va, jo tampoc. Tot plegat, baralles de pati de col·legi. Una vergonya. Davant d’un faristol, de dos micròfons o de tres periodistes, qualsevol polític amb càrrec parla d’aquests debats com si a la població ens hi anés la vida. I ens importen un rave perquè, arribat el moment, els presumptes líders reciten l’argument de partit, els veiem el llautó i no acostumen a resoldre cap vot de cap indecís. Que deixin de fer pena enrocant-se en els debats i les seves línies vermelles. L’habitatge és un problema. La sequera provisional i el canvi climàtic definitiu també. I el retrocés del català, i Rodalies, i la seguretat, i les addiccions a les pantalles i l’infrafinançament de Catalunya. Parlin-nos d’això, donin solucions i deixin de fer la puta i la Ramoneta amb els debats.
2. Les línies vermelles de la intransigència dels partits les veiem després, augmentades a la màxima potència, al Parlament. Són allà, precisament, per parlar. I amb segons qui no ho volen ni intentar. Els votem perquè arribin a punts de consens i per enaltir el joc democràtic de respectar el vot popular i, en canvi, els partits s’encallen en l’atzucac de les negacions taxatives. Turull diu: “Illa no serà mai president de la Generalitat amb els nostres vots, ni per acció ni per omissió”. Illa, que mai farà president un independentista, exigeix que Esquerra i Junts vetin Vox i Aliança Catalana. En campanya tot és impossible, però després Colau va ser alcalde gràcies a Manuel Valls, i Collboni té la vara perquè Sánchez, Feijóo i Yolanda Díaz van trucar per impedir que Xavier Trias fos alcalde. Potser, en aquell “que us bombin a tots”, ens hi trobarà a més d’un.
3. Valero Ribera era, fins al 2003, l’entrenador amb el palmarès més brillant de la història del Barça. En 20 anys havia guanyat 75 títols. Amb ell la secció d’handbol havia passat del no res a ser un referent mundial. Però el temps ho erosiona tot i les relacions humanes col·laboren decisivament en aquest desgast. Enmig d’una polèmica de pa sucat amb oli, que al Barça es va amplificar com a gegantina, Valero se’n va anar al plató de Mònica Terribas perquè l’entrevistessin a l’enyorat La nit al dia, de TV3. Allà, preguntat per la seva continuïtat, Ribera va deixar anar una frase que, paradoxalment, va significar la primera palada de sorra per cavar la seva fossa. “El dia que el Palau em xiuli, me n’aniré”. El que va passar després era previsible. Al següent partit a casa, el sector crític va orquestrar una mocadorada i escridassa com mai no s’havia sentit al Palau. L’entrenador aragonès, un home de principis, coherent i conseqüent, va deixar el club. La setmana passada, quan vaig sentir que Carles Puigdemont deia a Jordi Basté que si ell no era elegit president abandonaria la política, vaig pensar automàticament que Puigdemont havia fet un Valero. Les cartes són molt clares. I, en certa manera, els comicis s’han convertit en un últim plebiscit sobre el president a l’exili. El resultat és incert. El que està clar és que el caixa o faixa de Puigdemont pot fomentar la participació. Uns aniran a votar-lo massivament; els altres es mobilitzaran per intentar que les urnes acabin, de totes totes, amb la seva carrera política. D'aquí un mes ja tindrem la resposta.
