Dissabte al migdia els hauria pogut dir “Bon dia” des del cim de Catalunya, la Pica d’Estats. Em permeto explicar-los-ho, objecte encara de l’eufòria d’haver-ho aconseguit, perquè a la Pica val allò de Neil Armstrong quan va dir que ell no volia ser només el primer ésser humà que anava a la Lluna, sinó el primer que hi anava i en tornava. A la Pica la baixada és tan dura o més que la pujada, plena de pedres de tartera i marges als quals t’has d’enfilar, quan ja vens just de forces per l’esforç de tot el dia, la qual cosa converteix el tram final en una prova tant física com mental.
A part de diàleg interior que inevitablement es desencadena durant les llargues hores de travessa, la magnitud del paisatge i la llunyania de qualsevol element d’aquests que ens fan més còmoda la vida de cada dia et retornen a la teva condició humana neta i pelada. Allà només sou la muntanya i el grup que la pugeu. Sembla com si el món i els seus problemes s’hagin quedat a l’aparcament de la Molinassa, a dotze quilòmetres d’Àreu, l’últim poble de la vall Ferrera abans de l’ascensió.
No estàvem sols, esclar. A la creu del cim va caldre demanar tanda per a la foto de la conquesta. Hi havia pujat feia 23 anys, amb els pares de l’escola del meu fill gran, i llavors vaig prometre a la meva filla petita que algun dia ho tornaríem a fer, una promesa de la qual em vaig recordar dissabte unes quantes vegades, però sense la qual (i sense la companyia de tots dos) no hi hauria tornat. Durant la baixada, un excursionista va preguntar-me quantes vegades l’havia fet, la Pica. “Dues”, vaig contestar-li tot orgullós. “Jo 25 –va dir-me–. Cada any la faig”. Era lector de l’ARA, o sigui que li renovo per escrit la meva admiració.
