12/9: Persistir

La diferència entre la presència al carrer de l’independentisme i l’unionisme és clamorosa

La manifestació de l’Onze de Setembre ha superat les expectatives i ha servit exactament per al que havia de servir: per demostrar que l’independentisme no era a Catalunya una moda passatgera i frívola, sinó una dada persistent amb què s’ha de comptar. Que té una enorme capacitat de resistència: un any terrible de repressió no l’ha desinflat, i ha sobreviscut a molts dels qui el donaven per liquidat. I que té, a més, l’hegemonia social a Catalunya (només un referèndum permetrà saber si també té la majoria). Perquè l’hegemonia es demostra construint i no arrancant. I les diferències en el volum i les formes de presència al carrer entre l’independentisme i l’unionisme són clamoroses. Si a Madrid es miressin seriosament les imatges de la manifestació (els gabinets d’anàlisi, no tant sols els de propaganda), arribarien a la conclusió que la seva estratègia per desactivar l’independentisme ha fracassat. Gràcies a la repressió i la intransigència no hi ha república, és cert. Però no han aconseguit desmobilitzar gens els sectors més dinàmics de la societat catalana. La manifestació els ha dit això; que la remor persisteix i que no baixa. I que, malgrat tots els patiments, el temps va a favor d’aquesta remor que s'ha sentit a la Diagonal.

Etiquetes

Més continguts de