29/1: Se'ls enduen

Amb el trasllat dels presos polítics catalans a Madrid comença el judici al Procés, i en un cert sentit comença també la sentència. Perquè el trasllat és en ell mateix una decisió que actua ja com una sentència, com una imposició de penes. Hi ha tot de circumstàncies d’aquest judici que, acostumats com estem a la lògica de l’Estat, ens poden semblar absolutament naturals, indiscutibles, que no podien ser de cap altra manera. Però no. Són decisions que opten entre possibilitat diverses, i ho fan sempre en la mateixa direcció. No estava escrit enlloc que el judici només es pogués fer a Madrid. Es podria haver fet a Catalunya. Hi ha una tria, i no és neutra. N’hi ha més. La llengua del judici. Que els acusats l’afrontin en presó preventiva i no en llibertat. També hi ha una tria en quan, com i qui porta a terme el trasllat físic dels presos, en quines condicions es fa. Tot això són decisions. No són obvietats, no és l’aplicació fatal de la llei de la gravetat. Són decisions que neixen d’una certa mirada sobre les coses. I amb una altra mirada se’n podrien haver pres d’altres, en una altra direcció. El trasllat ja és judici, i ja ens informa sobre com serà el judici. Em temo que ens dona també molts pistes sobre com serà la sentència.