Els resultats de les eleccions andaluses deixen lliçons i insinuen conseqüències. Dues lliçons. Una, que quan l’esquerra es converteix en la garantia de l’'statu quo', l’acaba matant l’abstenció dels seus. L’altra, que quan la dreta fa un discurs d’extrema dreta no frena l’aparició de l’extrema dreta explícita, sinó que l’accelera. Les conseqüències? Dependran dels pactes. El més probable és el pacte de les tres dretes que tant s’assemblen, però també és molt car. Cs i el PP han de decidir qui suïcida les seves opcions a la política espanyola votant el candidat de l’altre. I tots dos junts han d’assumir el descrèdit internacional de pactar amb els ultres. A Europa això no agrada. Si no es posessin d’acord en com pactar i a favor de qui, es pot haver d’anar a noves eleccions, amb l’esperança socialista que la por mobilitzi el seu electorat. Però hi ha una possibilitat remota que no descartaria del tot: el pacte PP-PSOE (seria més fàcil el pacte PSOE-Cs, però no suma). Pressionat per Europa, ¿el PP acceptaria una gran coalició, al preu de retornar el PSOE al (seu) camí constitucionalista, abjurant de la suposada primavera catalana de Sánchez? Ho acceptaria el PSOE? A veure si la factura del resultat andalús l’acaba pagant Catalunya.