28/3: Prova de càrrec

Expliquen més d’un cas en què, en els judicis franquistes de la postguerra contra càrrecs públics o polítics republicans, les famílies van aportar avals i testimonis de persones (capellans, propietaris, fins i tot falangistes o militars) que havien estat salvats d’una manera certa pels acusats. Aquests testimonis agraïts es presentaven com una prova de descàrrec, però de vegades els acusadors la convertien en una prova de càrrec, inculpatòria: si l’acusat havia pogut salvar tantes persones, és que era una persona molt poderosa entre els republicans, i per tant encara més susceptible de ser condemnada per rebel·lió. M’ha semblat sentir un cert ressò d’aquesta argumentació en el judici del Procés: si Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van poder desconvocar la manifestació espontània davant de la seu d’Economia, pràcticament sense incidents remarcables i evitant mals majors, és perquè tenien un gran ascendent sobre la massa, i per tant eren els capitostos de la suposada rebel·lió. La doctrina és, si fa no fa, la mateixa: haver evitat un mal major els fa més culpables, perquè demostra que tenien el poder per fer-ho. Amb tota la distància del món, sembla que els acusadors d’avui hagin trobat la inspiració en la doctrina dels acusadors d’ahir.