La coincidència en el temps de la gran volada que han agafat les vagues de fam dels presos polítics i dels resultats de les eleccions andaluses (enfonsament socialista, triomf dels missatges d’una extrema dreta blanquejada) han sacsejat la política catalana i l’espanyola. Hi han injectat urgència. Els rellotges corren. Qualsevol temptació d’adormir el partit, d’esperar sense fer res a veure què passa, ha esdevingut impossible. La vaga de fam accelera els temps de les coses. I el resultat andalús indica al socialisme espanyol, i català, que la tàctica de l’ambigüitat, de guanyar temps sense posar damunt la taula una oferta política per a Catalunya però mantenint una política de gestos menys hostils, ni soluciona el problema català ni els permet mantenir posicions a Andalusia. Els socialistes han de triar aliances. Si ara no els interessen unes eleccions espanyoles i han de guanyar temps, o ofereixen una via pactada al sobiranisme o es tornen a abraçar al bloc del 155. El camí del mig no els funciona. I l’independentisme –hi torna a haver molt llaços grocs– necessita aclarir ara una opció estratègica activa, sense ajornar-la ni al judici ni a les municipals. Són moments clau. Ningú no pot esperar a veure què passa, perquè ja està passant.