'Video killed the radio star', a Catalunya
Quants cops heu sentit Video killed the radio star? 2.356? 40.921? 311.899? Més? Segur! Perquè aquesta cançó estrena el canal de videoclips MTV el... 1981. Però la profecia no s’ha complert. No és moment ara per fer reflexions de neurones. Sentim, més que mai, coses per terra-mar-aire. Tots Som Timpans Socialitzats. Penseu-hi. Ho sabem perquè aquesta immortal i sideral cançó està inspirada i aspirada a casa nostra.
Era el 19 de febrer de 1924. El patriarca ecumènic de Constantinoble excomunica el fundador de l’Església ortodoxa turca, el papa Eftim I... I això és important? No! El que realment decidiria el futur és el que va passar aquell dia a Barcelona, Catalunya, República Sonora de l’Univers Terrenal i del Més Enllà. Sentiu les passes? Una colla de paios, que molts creien que estaven sonats, guillats, com un llum de ganxo, funden l’Associació Nacional de Radiodifusió (ANR). Sí, són ells: els que posen en marxa EAJ1-Ràdio Barcelona. La primera emissora de l’Estat i la tercera d’Europa. Molt bé, oi? Nooo! Per què? Per això...
“Fou pels volts de març del 1929 que la cosa va arribar al límit. Pau Llorens, Roy St. Noble i Eduard Rifà van ser cridats a Madrid i en arribar van ser portats a la Direcció general de Seguretat, i empresonats. El que es va parlar allà dintre no ho he sabut mai, només em consta que l’emissora Ràdio Barcelona E.A.J. 1 fou confiscada pel govern de Madrid”, explica Josefina Rifà, filla d’Eduard Rifà (al llibre Tu, calla, editat ara per Comanegra), un dels grans pioners de la radiodifusió a casa nostra. Ho sentiu? Por Barcelona, por catalán, por Catalunya, no me viene nada y me lo das todo... Us sona la cançó?
Més d’11.000 catalans eren propietaris legítims de Ràdio Barcelona! Però Espanya la pispa. Per decret llei, esclar! Tot legal! El cert és que va ser a punta de pistola, a punta d’amenaces, a punta de mentides... Us sona? Espanya és una rotonda. Cançó número 1 de tots els temps des del plistocè. I el català és això... Aquell paio que no surt a ballar a la pista. Aguanta el vas llarg com si el tingués empegat amb loctite. Mira. Observa. Fa dues bullides a la neurona. I... zas! Salta! A la pista! I en un microsegon se t’endú la balladora. El 1930 l’ANR fecunda EAJ15-Ràdio Associació (el 1933 passaria a dir-se Ràdio Associació de Catalunya), EAJ18-Ràdio Girona (1933), i EAJ42-Ràdio Lleida (1934), més un acord de col·laboració amb Ràdio Tarragona (1934). Allò era... Un moment. Passem a publicitat.
El 26 de gener de 1939 uns dels primers edificis que ocupa l’exèrcit franquista és el de Ràdio Associació de Catalunya a Barcelona. Rosalia Rovira, l’star, la mega-hiper-super locutora està en directe punxant sardanes. Vete! Pon marchas militares! S’hi nega. La foten fora. L’empresonen. La posen a fregar terres. Silenci. Ho callen tot. Ho roben tot. La dictadura transforma l’emissora en Cooperativa Radio Española. Liquida la cooperativa de RAC sense dir-ne res als socis. Tot queda en mans dels qui la van ocupar. D’aquí surt Radio España Barcelona. Després la SER (Sociedad Española de Radiodifusión) en compra les accions. Res s’ha tornat. Res sabem on és.
Aquella ràdio catalana, europea, mundial! Aquella televisió de Catalunya que estaven preparant els homes de RAC a partir de la ràdio! Aquells periodistes! Aquelles locutores! Aquells tècnics! Aquell país! Aquell tot! Ja no hi és. Però la cançó Video killed the radio star s’equivocava. No només no han assassinat la ràdio. Tampoc han assassinat RAC. No ens han assassinat. Ens senten més que mai: lladres, mentiders, assassins. No ens fareu callar... Perquè som el pòdcast de la veritat.
