23/03/2022

Quan la violència no ve de Rússia

2 min
Nadons nascuts en ventres de lloguer en un hotel propietat de la clínica BioTexCom a Kíiv, Ucraïna, el 19 de maig de 2020, durant els primers mesos de la pandèmia.

La dreta dreta espanyola proclama un nou vencedor per a les seves misèries, un suposat líder que un dia afirma que la violència vicària no és violència masclista, després fa veure que rectifica i seguidament farà el que calgui per posar de manifest que la dreta dreta no és tan extrema però que ja no queda marge per perdre més vots. Negar la violència masclista és exercir-la. Mentre uns perden vots, hi ha dones i fills i filles que perden la vida. Mentre uns guanyen vots, hi perdem totes. Però escandalitzem-nos sobretot amb la violència que exerceix el mascle egòlatra rus. Com si fos l’únic. Desviem les mirades, ara que hi ha una oportunitat tan bona. El mal està focalitzat i les ombres dissimulen el seu passeig entre nosaltres. Ja que hi som, victimitzem les pobres parelles que han decidit comprar una criatura i que amb la guerra tenen problemes per rebre el seu paquet. Parlem d’aquesta violència. D’aquesta pobra gent. I de la que exerceixen també els mitjans de comunicació dramatitzant una situació que és dramàtica, sí, però pel present i el futur de la humanitat, no per aquesta pobra gent que compra persones i que suposadament rescata nadons de l’infern mentre les seves mares es queden buides enmig de la guerra. Amb quin dret es pensen que ho fan? Com es pot fer? Com han d’estimar ningú si són capaços d’arrencar un nadó de la seva mare només perquè l’han pagat? Quin és el drama d’aquestes persones que es pensaven que no tindrien cap problema en els tràmits i que l’únic problema que es pensen que tenen és que els ha enxampat una guerra? ¿Realment creuen que no és un tema arrencar el nadó d’un ventre aliè per endur-se’l a una casa suposadament en pau? ¿Amb quina pau viurà una persona quan sàpiga que la gent que l’ha criada va decidir que era una bona idea comprar-la i deixar la seva mare enrere, amb guerra o sense? Hi ha dones que ho fan lliurement perquè és una manera de guanyar molts més diners dels que guanyarien treballant. És una opció. Argument de misèria, se’n diu, d’això. Parlem de tota la violència que hi ha en aquesta forma d’abús aplaudida per tants i permesa per un govern com el d’Ucraïna, per exemple. "El que espera és una cosa ben senzilla: vol un Natalici en aquesta casa, amb convidats, menjar i regals; vol una criatura petita a qui malcriar a la cuina, a qui planxar la roba, a qui donar galetes d’amagat quan no hi hagi ningú mirant. I soc jo qui li ha de proporcionar aquestes alegries". En El conte de la Serventa Margaret Atwood il·lustrava als anys 80 del segle passat una distopia que aleshores no quedava tan lluny i ara queda tan esgarrifosament a prop que ja és una realitat. Hi ha massa imatges presents que són una agressió constant contra les dones. Hi ha massa paraules i complicitats excessives que fan vomitar. Literalment. Com les d'Estibáliz Palma, comissària en cap de la Policia Nacional a Pontevedra que va dir que "ja els agradaria a algunes que les violés un antiavalots". Ja no és comissària. Però els que reien amb ella són per tot arreu. Com la violència. Que es disfressa de víctima per exercir de botxí.

Natza Farré és periodista
stats