Jo vaig viure l’assalt al Capitoli des de dins
Durant dos anys, els Estats Units han hagut de viure un impeachment, judicis, investigacions penals, audiències al Congrés, teatres televisats. I el Congrés ha publicat el seu informe final. Però un funeral no posa fi al dolor. Un trauma no es pot curar amb tràmits administratius. Aquestes cicatrius no es poden emmascarar amb la lletra petita debatuda en una comissió.
Per a mi, aquesta història no pot acabar d'un dia per l'altre, perquè l’assalt al Capitoli va ser un atac no només a una institució essencial del país sinó també a la gent que treballa per protegir-la.
Jo era al Capitoli durant els disturbis. Em vaig posar colze a colze amb els companys, lluitant per les nostres vides, per protegir el Capitoli i la gent que hi treballa. Encara ara amb prou feines en puc parlar. De fet, molt pocs agents de la policia del Capitoli en són capaços. De vegades ens ho guardem al pit, i en notem el pes. De vegades oblidem per un moment que va passar i tornem a sentir-nos nosaltres mateixos. Fins que algú ho menciona. I llavors parlar-ne fa mal físicament.
Aquell dia vam agafar la mà dels nostres companys mentre rebien tractament mèdic i vam vetllar-los asseguts al costat dels llits de l’hospital. Vam fer la reanimació a desconeguts i amics. Vam arribar a casa i ens vam rentar la sang, els productes químics i els líquids corporals que portàvem a sobre. Vam dir als nostres éssers estimats que estàvem bé.
En general, ho estàvem. En una excepcional demostració de resistència, els agents van dormir unes hores i després es van presentar, contusionats i amb blaus, a treballar l'endemà. No només això: van tornar als llocs on acabaven de viure un trauma. Van trepitjar les escenes del crim on, poques hores abans, lluitaven per les seves vides. Dia rere dia, els agents anaven a treballar sabent que no tots n’havíem sortit amb vida. Però, mesos després, jo encara lluitava per processar el que havia passat. I no era l’única.
El 9 de juny era fora de la sala principal d'audiències, a punt de declarar davant la comissió que investiga l'atac. Hi havia un televisor que retransmetia l'audiència; recordo que vaig sentir el soroll que sortia de la cambra i, dos segons després, el vaig tornar a sentir pel televisor, com si el so ressonés pels passadissos. Si només em centrava en l'eco, em vaig dir racionalment, no hauria de sentir el que deien. La veritat és que no ho volia sentir. Necessitava que el calvari s’acabés.
I aleshores vaig sentir el soroll que em persegueix encara avui: el brogit de la multitud durant l’assalt. Em va transportar immediatament al 6 de gener. Vaig començar a tremolar i a suar. “No soc allà. No hi soc —em vaig xiuxiuejar a mi mateixa—. Ja està. No hi soc". Però no funcionava res. Notava la suor baixant-me per l'esquena. Vaig intentar respirar profundament. Gràcies a la formació que vaig rebre al programa de suport entre companys de la policia del Capitoli, em vaig adonar que estava en perill. Em vaig treure les sabates per sentir la catifa sota els peus i vaig posar les mans sobre un escriptori de fusta. Tot plegat per dir-li al meu cos que no tornava a ser al Capitoli en aquell mes de gener. Devia semblar boja.
A poc a poc, la meva consciència va tornar a la sala d'espera i el cor em va tornar a bategar amb normalitat. Vaig beure un glop d'aigua. Van demanar un breu recés. Jo era la següent. Vaig anar al lavabo, encara tremolant, i em vaig mirar al mirall. ¿Era capaç de fer-ho? ¿Era capaç de posar-me davant d'aquella gent i explicar-los la meva història? ¿I si em trencava com m’acabava de passar? Vaig començar a resar. No sabia què més fer. Vaig demanar a Déu que deixés que la gent em mirés i m'escoltés i sabés que les meves paraules eren certes. Sabia que, mentre digués la veritat, no havia de patir per res.
Em va envair una sensació de calma. Estava preparada. Estava preparada perquè finalment tothom sentís el que havia viscut durant un any i mig, disposada a mostrar a la gent la cara d'algú que havia estat a l'infern i n’havia tornat. I si resultava que aquella persona tenia la mà tremolosa i suor a la cara, això és el que veuria la gent. M’havien de mirar, escoltar i entendre. I jo necessitava que el país m’escoltés. Vaig respirar profundament i vaig sortir del lavabo sent una persona diferent.
Fa poc vaig pronunciar un discurs en què parlava de la increïble força que veig en els petits gestos i les accions quotidianes dels meus companys de la policia del Capitoli. Ho veig en la manera com posen flors als monuments commemoratius dels seus companys caiguts. Ho veig en la manera com continuen sent-hi els uns pels altres, dia rere dia. Ho veig en les seves rialles als passadissos i en la manera com entrenen la propera generació i els ensenyen les lliçons que vam haver d'aprendre de la manera més difícil el 6 de gener. Veig força en la manera com tiren endavant. És d’on trec jo la meva força. Cada vegada que tinc la temptació de preocupar-me pel futur, em recordo que aquestes persones es van assegurar que aquell dia tornés a casa viva. Si calgués, ho tornarien a fer.
Però el trauma desfermat per l’assalt del Capitoli encara ens acompanya. Només parlant entre nosaltres i buscant l’ajuda i el suport dels companys trobarem pau, i això pot trigar anys. Però espero sincerament que qualsevol agent de la policia sàpiga que, en cas de crisi, el meu telèfon sempre està disponible. No estaran sols si em coneixen.
Copyright The New York Times
