‘Vivan las cadenas’

Quan el 1814 Ferran VII va tornar del seu “segrest” per Napoleó a Valençay, va allargar el seu recorregut per Espanya i va fer una llarga escala a València. Es tractava de no acceptar la Constitució lliberal de 1812: millor retardar l’arribada al Madrid controlat pels lliberals... Part del poble espanyol, influït per una dreta desconsiderada i retrògrada, volia tornar a l’absolutisme. Una antinòmia. Es va popularitzar el crit de “Vivan las cadenas y mueran los negros ”, en què els “negros ” eren els lliberals…

Després del trienni lliberal de 1820 a 1823, retorna l’absolutisme i la inquisició. Ho fa possible l’exèrcit francès enviat per Lluís XVIII, que dona suport a Ferran VII. El coronel Riego, líder dels lliberals, havia estat executat. En aquest entorn d’autoritarisme retorna l’eslògan convertit en cançó: “Vivan las cadenas / Viva la opresión / Viva el rey Fernando / Muera la nación ”.

En un trajecte de Ferran VII al santuari d’Atocha, en passar per la Puerta del Sol, la multitud va desenganxar els cavalls i varen estirar de la carrossa reial fins a Atocha. El fet va tenir repercussió mediàtica i encara el 1874 es va estrenar una sarsuela amb el títol Vivan las cadenas... La idea havia arrelat.

Hi ha esdeveniments recents que recorden aquests fets. És curiós que la manca de consideració del rei emèrit per la ciutadania -no ha considerat necessari excusar-se- no produeixi un rebuig extens, en línia amb l’actitud que els fets meriten. Algú ha dit recentment que els espanyols són mes proclius al cabdillisme que a l’individualisme... La història dels 200 darrers anys sembla avalar-ho.

Si avui una part de la ciutadania, l’esquerra i els nacionalismes català i basc, rebutgen l’actitud i el comportament del rei emèrit malgrat la seva exoneració de qualsevol culpabilitat judicial, i l’altra part de la ciutadania, la dreta i l’extrema dreta, l’accepten i l’aplaudeixen, els espanyols tenim un problema: perquè la institució, que ha de ser el punt de trobada i acord, deixa de ser-ho, i és probable que això tingui conseqüències per a l’estructura de l’Estat. Va passar a Itàlia el 1946 amb un referèndum a favor de la república per al 54% i a Grècia el 1974 per al 70%. La situació es va produir en ambdós casos per manca de confiança de la ciutadania envers la institució monàrquica. El mateix va passar a Espanya el 1868 i el 1931. Les restauracions monàrquiques el 1874 i el 1939 ho varen ser per la força de les armes; això avui, dintre de la UE, no és ja possible. Si el règim monàrquic s’abandona, serà el seu final definitiu.

És cert que el rei Felip VI és aliè a aquest comportament, però la desconfiança és un mal que una vegada establert, sigui per acció directa o col·lateral, és difícil de fer desaparèixer. Primer, la confiança i l’afecte; després, la indiferència, i, finalment, l’odi i la desconsideració. La transició de la dictadura a la democràcia es va produir sobre la confiança de la ciutadania, a voltes en dubte, en els que construïen una nova estructura de l’Estat, que tots consideraven millor que la dictadura i els “principis eterns” del Movimiento. Si es perd la confiança per l’abús i l’engany, el rei emèrit és aquí un factor d’inestabilitat, i es perdran els principis sobre els que es va construir el règim del 78.

Canviar de règim serà avui més senzill i menys arriscat que llavors, perquè formar part de la UE suposa una xarxa de seguretat per mantenir la democràcia, condició indispensable per continuar-hi... El Brexit és per a Espanya impossible, no només políticament, sinó també econòmicament. Si Espanya no formés part de la UE, no és gens segur que avui fos la democràcia que és, malgrat les imperfeccions, que demostren l’argument per reducció a l’absurd. La memòria de l’enfrontament que va suposar la Guerra Civil s’ha oblidat i la voluntat d’alguns de retrocedir i no canviar res, i d’altres de canviar-ho tot, són sentiments i voluntats més vives, menys condicionades, però sempre dintre d’uns límits que no podem ultrapassar… els límits de la UE.

És bastant evident que el canvi de monarquia a república és la clau per al canvi. Els ciutadans que defensen el rei com a baluard de l’Estat no semblen ser conscients que, per als partidaris del canvi, el rei és l’objectiu a batre. Si el fan fora caurà el règim del 78.

Per a la monarquia, estar al bell mig de la discrepància la fa especialment vulnerable per a uns i altres. Els que no volen canviar res prefereixen que el rei es mantingui, i els que volen un canvi substancial, fer-lo fora. Es pot convertir no en el punt de consens, sinó en el punt de dissens, el pitjor lloc per tenir continuïtat. La frivolitat inherent a la defensa del rei emèrit -els crits de “¡Viva el rey! ” a Sanxenxo- fa que l’oposició a la monarquia aparegui com a més respectable, comparada amb la superficialitat i la poca solidesa dels que la volen blindar.

Espanya s’ha afeblit com a estat perquè ha abusat del poder i no ha cuidat, respectat i atès els discrepants. El procés d’independència de Catalunya n’és l’exemple més notori. Els moviments d’independència, freqüents a Europa en l’últim segle, sempre han tingut aquesta mateixa raó, Noruega respecte de Suècia, Islàndia respecte de Dinamarca, Eslovàquia respecte de Txèquia... I en grau extrem, Eslovènia, Bòsnia i Croàcia respecte de Sèrbia.