Volem una política pública de pau
En un article publicat els darrers dies a la premsa catalana, la consellera Alsina aprofitava la cimera de l’OTAN per obrir (deduïm) un debat al voltant de la posició de Catalunya davant aquesta aliança militar, sense "confondre antimilitarisme amb una concepció ingènua de les relacions internacionals i de la balança de poder que determina la geopolítica". I ens preocupa profundament.
La guerra és com els incendis, que s’apaguen a l’hivern, quan no hi ha flames. Quan no es gestiona com cal la massa forestal i no hi dediquem al llarg de l’any els recursos i el temps que es mereixen els nostres boscos, a l’estiu no hi ha prou mànigues ni aigua per evitar el desastre i les seves víctimes. És fàcil pensar que si ens estalviem aquestes inversions i aquesta feina, i emmagrim aquesta política pública perquè sembla que no està passant res, ningú se n’adonarà. Fins que una guspira ens torna a la realitat i fa evident el que estava tenint lloc.
Catalunya, efectivament, ha estat un país amb una notable tradició pacifista. Fruit de la mobilització de la societat civil i de la sensibilitat de la classe política, disposem de la Llei de Foment de la Pau. L’any vinent farà dues dècades de la seva aprovació i, potser, com diu la senyora Alsina, és el moment de parlar-ne, sense autocomplaença i quan tot ha canviat al nostre voltant, però no de qualsevol manera ni encara menys aprofitant el vent que alimenta les flames.
Disposar d’un marc legal ens habilita per disposar d’una política pública de promoció de la pau, com la mateixa llei 21/2003 indica. Amb l’objectiu d’assessorar l’administració de la Generalitat en aquesta política, existeix el Consell Català de Foment de la Pau, del qual les persones signants formem o hem format part en algun moment, des de la societat civil organitzada. En els darrers mesos el Consell ha viscut un procés de reflexió precisament per definir el seu paper, conscient de tots els processos que s’estaven covant, dins i fora del nostre país, i alarmat per la manca de polítiques de pau dels darrers executius.
Té raó la senyora consellera, però: a través de les polítiques de cooperació internacional, s’ha fet molta feina. Malauradament, poca gent ho sap: Catalunya ha estat protagonista destacada del moment que viu Colòmbia, la diplomàcia desplegada per entitats i administracions catalanes es va sumar al suport de molts altres actors internacionals al procés de pau colombià. Ara que l’equip de la senyora Alsina treballa per disposar del nou pla director de cooperació de Catalunya i que la consigna és l’especialització i la concentració de recursos, pensem que aquest és precisament un dels grans actius que podem oferir col·lectivament per treballar per la justícia global. La guerra continua més enllà d’Ucraïna i dels telenotícies, i acaba arribant a casa nostra, en forma de fum o de vides trencades.
La pau, però, es construeix també ara i aquí. Hem vist a tocar el racisme i la militarització de les nostres fronteres, els discursos d’odi, la repressió contra els drets humans, els excessos policials, el retrocés en el reconeixement als drets de les dones i les persones LGTBIQ+, els impactes de la crisi climàtica global. La política pública catalana de pau ha d’incloure aquesta feina transversal, on han de treballar plegades conselleries de tota mena, coordinant-se amb administracions locals i tots els actors responsables de construir la pau.
Catalunya necessita una estratègia de pau i un pla director que la implementi, amb aquest doble enfocament, amb suficients recursos, implicació de totes les parts i coherència. El que no necessita és retrocedir dècades, desconeixent el marc legal i de treball que hem construït i simplificant els conflictes que afrontem com una qüestió de bons i dolents. Menys encara barrejar interessadament el dret a l’autodeterminació amb la construcció d’eventuals exèrcits nacionals, un exercici d’irresponsabilitat per part de la senyora Alsina, des de la seva posició institucional. Sense drets, els individuals i els col·lectius, no hi ha pau ni justícia social, i la dinàmica de blocs no sembla que els faciliti: Suècia i Finlàndia, a compte dels kurds, ja han cobrat les seves 30 monedes, tot entrant a l’Aliança Atlàntica. Des d’una mirada de pau, ¿podem concebre la migració com a "amenaça híbrida" que cal combatre amb mitjans militars, com estableix la nova estratègia atlàntica?
Alimentar l’espiral militar no pot ser l’aposta de Catalunya. Construïm la pau, abans no ens encegui el fum o la por a cremar-nos.
