Votar o abstenir-se el 12 de maig
1. En l’anàlisi política de vol gallinaci s’ha imposat la moda d’afirmar que la clau del resultat de les eleccions del 12 de maig raurà en la xifra d’abstenció. O per dir-ho amb el got mig ple, que dependrà del grau de participació. No m’ho sembla. Agafem només l’exemple del que ha passat en les dues últimes eleccions al Parlament, que, precisament, han estat en les que més gent va anar a votar (2017) i en les que més gent es va quedar a casa (2021). El dia que va haver-hi més participació de la història (un 79,04%) va guanyar Ciutadans. Inés Arrimadas va arreplegar 1.109.732 vots que li van suposar 36 escons. Li van servir, tan sols, per ser cap de l’oposició. Avui, ja no viu a Catalunya, ha abandonat la política i, segons els experts en demoscòpia, Ciutadans podria quedar-se sense cap diputat al Parlament set anys després del seu èxit més sonat. Aquella manera d’aglutinar el vot útil per frenar l’independentisme ara ja no cal, perquè l’embranzida sobiranista ha quedat frenada per l’atzagaiada de l’Estat i per un seguit de gols en pròpia porta fruit d’uns lideratges tan tebis, o tan covats, que ni són lideratges ni són res.
2. Quatre anys més tard, el 2021, després de la sentència del Procés i en l’aiguabarreig de la repressió i el desencant per les picabaralles entre independentistes, hi va haver la participació més baixa (53,54%) de les tretze vegades que hem pogut votar la composició del Parlament des de la recuperació de la democràcia. Això va permetre a Salvador Illa, del PSC, guanyar amb 652.858 vots. D’ençà de Jordi Pujol el 1980, mai un partit guanyador havia quedat tan lluny del milió de vots. Els 33 escons del PSC els van dur a l’oposició i a lluir, a la solapa d’Illa, la ridícula xapa de “govern alternatiu de Catalunya”. Ara el candidat hi torna com a cap de llista amb la voluntat d’arribar a ser cap d’un govern de debò. I les enquestes que tenen els diferents partits asseguren que té molts números de ser, de nou, la llista més votada. Això, però, com s’ha vist en les dues últimes ocasions, no garanteix ser president del govern. Al contrari, tant ERC com Junts ja s’han afanyat a dir que, si depèn del seu suport, ells no convertiran Illa en el Molt Honorable número 133. Tan sols amb aquesta afirmació, Turull i Aragonès –error estratègic– ja estan col·locant el PSC en el pedestal de favorit.
3. De fet, l’últim candidat que ha passat de guanyar les eleccions a ser investit president va ser Artur Mas el 2012, i després va venir Carles Puigdemont el 2015. Eren aquells temps en què les il·lusions encara estaven per damunt dels egos, moments en què la generositat brandava sota l’estelada, quan la independència era una aspiració col·lectiva capaç d’unir els principals partits sobiranistes sota el paraigua de Junts pel Sí. Amb aquells 1.628.714 vots, xifra irrepetible per cap sigla aquest 2024, no en va tenir prou per arribar a la majoria absoluta. Tanmateix, aquells 62 escons sí que els van permetre engreixar la bola de neu del Procés, que va créixer tant que va acabar rodolant amb força... fins a fondre’s en el penya-segat. Ara Puigdemont té molts números de ser el candidat de Junts. Aviat en traurem l’entrellat. I tant de bo que, si és l’escollit, pugui fer la campanya amb normalitat i, un cop amnistiat, tornar a Catalunya i fer de diputat, de president o allò que convinguem tots nosaltres amb els nostres vots. O allò que permeti la geometria variable dels endimoniats pactes postelectorals. Puigdemont ja va ser cap de llista de Junts el 2021, tot i que la candidata a la presidència era Laura Borràs. Van quedar tercers. Aleshores, especular amb el retorn de l’expresident semblava més una catxa per pescar vots que un vaticini factible. Ara, en canvi, el factor Puigdemont té molts números per sacsejar –i qui sap si polaritzar– una campanya apassionant.
