La manera com el Partit Popular no tan sols no ha fet res per aturar el seu competidor electoral directe —Vox—, sinó que més aviat ha ajudat al seu creixement, constitueix un cas insòlit. O, com a mínim, poc freqüent. El PP i el seu entorn mediàtic van normalitzar Vox com a actor polític des del primer moment de la seva aparició en escena, abans i tot que tingués cap mena de representació a les institucions públiques. El seu primer gran acte públic, l'octubre de 2018 a Vistalegre, va significar el reconeixement definitiu de la nova formació dins el sistema polític espanyol. Era un moment interessant: mentre polítics democràtics eren fortament perseguits pels poders de l'estat i criminalitzats davant de l'opinió pública i havien d'afrontar exilis, empresonaments i espolis, el nou partit d'extrema dreta espanyol i espanyolista (abans hi havia hagut Ciutadans, que ja havia començat el seu declivi), amb propostes furiosament antidemocràtiques i també anticonstitucionals, era acceptat ben de pressa com una opció política tan vàlida com qualsevol altra.
Aquell mateix any 2018 el PP havia perdut el poder a conseqüència d'una moció de censura triomfadora contra tot pronòstic, i Pedro Sánchez havia estrenat una presidència que molts auguraven curta. A mesura que es va anar veient que no era així, que Sánchez feia gala de la seva ja cèlebre capacitat de resistència i que el seu lideratge s'anava decantant cap al reformisme de centreesquerra, el PP es va anar marcant una estratègia revengista que va quallar en la fixació d'un objectiu: enderrocar el sanchismo. I quina cosa és el sanchismo? El sanchismo, diu el catecisme del carrer Génova, és la concentració de tots els mals d'Espanya, siguin reals o imaginaris, en una sola persona a qui els espanyols de bé han de detestar amb totes les seves forces. A ell i a tots els que (com diu l'argumentari del PP) “mantenen Sánchez a la Moncloa”. En resum, l'estratègia a la qual va ser capaç d'arribar el PP (pel camí hi ha hagut tres lideratges: el fallit de Casado, l'erràtic de Feijóo i l'incòmode d'Ayuso) és un discurs d'odi, concentrat en aquest cas en la persona de qui és el president del govern.
Com és fàcil de comprendre, això ha ajudat extraordinàriament a fer créixer Vox. La passa definitiva ha estat establir-hi aliances de govern a molts ajuntaments i a diverses comunitats autònomes: en aquests acords, tant si Vox entra directament al govern com si hi “dona suport” des de fora, el PP ha quedat irremissiblement pres de les exigències de l'extrema dreta. Així ha estat des del començament al País Valencià i a les Balears, per exemple, i així serà —molt més durament encara— a Extremadura i a Aragó d'ara endavant. La demolició del sanchismo ha erosionat el PSOE i les esquerres (que també tenen una forta capacitat d'erosionar-se soles), sens dubte, però sobretot ha dut a la supeditació, i rendició, del PP davant de Vox. Feijóo no pot ni somiar en una presidència —si mai arriba a tenir-la— que no sigui controlada per Santiago Abascal.
