Avui fa vuitanta-nou anys del cop d'estat en què els feixistes i una part de l'exèrcit espanyol es van aixecar en armes contra el govern democràtic i legítim de la República. Hem de començar per escriure això, que durant molt de temps s'ha considerat una obvietat, perquè ha començat a deixar de ser-ho. Els relats es desdibuixen, les idees es tergiversen. El negacionisme és la primera passa del pensament ultradretà, autoritari, il·liberal. Primer neguen l'existència d'allò que els molesta; a continuació, i malgrat que segons ells no existeixi, apareix la pulsió de destruir-ho. La memòria de la Guerra Civil és, per a l'extrema dreta espanyolista (la de Vox, però també la de bona part del PP), un baluard a conquerir, un estendard que també necessiten prendre de les mans de l'esquerra. Els rojos, els zurdos, com en diuen ara, adoptant el llenguatge de guerra oberta de Milei i les extremes dretes llatinoamericanes. Els rojos, els zurdos, tota aquesta gent que odien tant.
En termes històrics, vuitanta-nou anys no és que sigui ahir: és avui mateix al matí. Hi ha moltes persones vives que van néixer aquell 1936. Els crims feixistes de la Guerra Civil i la dictadura franquista no comporten tan sols una responsabilitat moral que no podem defugir com a ciutadans democràtics: és que, a més, condicionen la democràcia fins a tal punt que és impossible entendre la política espanyola actual, i la catalana, sense el referent de la Guerra Civil. Ni sense tenir present l'hegemonia de la dreta ultranacionalista en tot el segle XX espanyol, amb dues dictadures, un breu lapse de sis anys de República i després, a partir de la mort de Franco, una Transició tutelada pels mateixos poders de l'Estat i una democràcia construïda amb la intervenció dels hereus directes del franquisme. Les dretes més dures van tenir un altre lapse d'apaivagament que va anar des del 1978, amb la promulgació de la Constitució, fins al 2000, amb la majoria absoluta d'Aznar. Va ser Aznar, des de la presidència, qui va encetar la recuperació de l'orgull de dir-se espanyol, l'orgull d'exhibir la bandera rojigualda (amb l'aligot feixista implícit) i allò que la seva pròpia retòrica anomena espanyolisme “sense complexos”. És a dir, feixista.
Han estat vint-i-cinc anys, llargs o curts segons com es miri, fins a arribar al dia d'avui. La recuperació de la dreta nacionalista desacomplexada a l'estat espanyol ha coincidit, en el context internacional, amb l'emergència de les noves extremes dretes, connectades entre elles i bastant organitzades a nivell global. El neofranquisme (també es pot anomenar així la dreta nacionalista específicament espanyola) neda com un peix dins aquestes aigües turbulentes i emmerdades.
Ara els seus fills beneits són a Torre Pacheco, arrasant botigues regentades per immigrants. Darrere seu, o al costat, hi ha els oportunistes disposats a normalitzar-los i a acordar amb ells pressupostos, aliances de govern i el que convingui. Davant de tots ells, la memòria del 36 és un deure i una necessitat.
