Xarxes i democràcia
El risc hi és. ¿Fins on arribarà un problema que no té topall? El poder de les xarxes socials que tothom fa servir i que influencia les persones que les utilitzen. Xarxes basades en algoritmes que deformen la realitat presentada en interès de tercers. Un poder que creix perquè la gran influència de les dades presentades, no explícita, augmenta.
Als EUA els demòcrates temen que extremistes utilitzin les xarxes, i els republicans, que les xarxes estiguin influenciades contra el valors conservadors. Hi ha (ara; abans no) un consens per limitar el seu poder.
La influència és comercial i política. La influència política és determinant i greu perquè no és visible. La influència comercial és limitada i lleu perquè és més explícita.
Als anys 70, l’Escola de Chicago va tenir una gran influència per no limitar la competència, que l’única limitació que havia de tenir era el benestar dels consumidors. L’economia dels EUA està més condicionada per grans corporacions; l’europea menys, perquè està més regulada. Això té conseqüències en la projecció econòmica exterior, on aquelles són útils per tenir una presència efectiva en els mercats, però per al mercat interior, el sistema més regulat d’Europa i la limitació de la mida de les empreses és més favorable als consumidors.
La competència a les xarxes és més complexa de regular que en el mercat tradicional, on el pes relatiu dels actors és visible. A les xarxes les empreses no competeixen per una part del mercat com ha estat tradicionalment el cas, sinó pel mercat en la seva totalitat. A les xarxes la influència dels venedors en els consumidors és més subtil perquè és més difícil de percebre. Tenen més informació dels seus clients, tenen l’històric de les seves decisions de consum i la poden utilitzar en benefici propi fent una política comercial adaptada als criteris de consum. Aquesta “customització” també afecta els clients i els fa més dependents dels seus proveïdors. Amazon n’és un cas paradigmàtic: ha reduït el mercat de proximitat per crear el seu propi. El consumidor n’ha quedat presoner.
El risc de les xarxes no és la distorsió del mercats sinó l’amenaça per a la democràcia, perquè la capacitat d’influència sobre els ciutadans és subtil i està recolzada en les seves preferències personals i en la capacitat de condicionar “la navegació a les xarxes” dels usuaris, que veuen, senten i llegeixen el que es vol, no pas el que ells lliurement trien.
Una manera de limitar aquesta influència és a través de la regulació i el control de la dimensió dels oferents. Té un efecte limitat perquè amb el temps pot reproduir-se la situació inicial i genera un dubte justificat perquè l’obligació de reduir la dimensió és de fet perjudicar aquells que, en lliure competència, han tingut més èxit.
Una altra política per promoure la competència és protegir la portabilitat de la informació d’una xarxa a l’altra. Aquesta llibertat redueix el poder dels agents de les xarxes, però el problema es planteja sobre el volum de la informació que es pot transportar de manera pràctica.
Cap d’aquestes solucions (regulació, mida i poder dels proveïdors o portabilitat de la informació) és suficient.
Si el problema és l’escassa informació sobre els algoritmes de les xarxes per guiar i manipular la informació, una solució és crear una nova capa de software, middleware, que la gestioni i, estant aquesta controlada per una regulació explícita i transparent, evitar la manca de visibilitat del sistema actual. En aquest cas els gestors d’informació, serveis actuals, Google, Instagram, Facebook, etc., quedarien limitats a ser proveïdors d’informació i la gestió d’aquesta informació seria responsabilitat de les xarxes de middleware, que estarien controlades per les administracions públiques.
La presència de les empreses de middleware podria anar des de la verificació de la informació amb l’aparició d’advertències en cas que fos dubtosa o falsa, fins a la definició dels camins per a la navegació sobre les bases de dades que fossin objectives i no condicionades per interessos comercials o polítics. Com més intrusives fossin les xarxes de middleware, més reacció hi hauria de les xarxes tradicionals. Es requereix un equilibri que redueixi les influències no desitjades però que no caigui en els excessos actuals que es tracta de corregir. No traslladar el perill, sinó eliminar-lo. El perill és en la influència no visible que afecta la llibertat dels usuaris.
Si la llibertat de selecció estava protegida fins ara per la competència entre els oferents, ara ho estarà per la verificació de l’equilibri entre ells de manera que cap condicioni l’oferta dels altres, tant de les informacions com de les ofertes de productes i serveis. S’evitaria la influència perversa d’algoritmes mobilitzats per condicionar la llibertat de selecció de ciutadans de la qual aquests no són conscients.
Els excessos de la tecnologia només poden ser combatuts amb més tecnologia, auditada per evitar l’abús. Aquesta es la raó de ser del middleware. El camí promet, però està per veure’n encara el resultat.
