28/11/2015

L’últim diari de paper

2 min

Philip Meyer, professor de la Universitat de Carolina del Nord, va profetitzar ara fa més de deu anys que en un quiosc dels Estats Units a l’any 2043 es vendria l’últim exemplar d’un diari de paper. Aquest vaticini, publicat a The vanishing Newspaper, una dècada després em sembla massa agosarat. Si continuem la tendència actual de consum a la baixa de diaris de paper i a la velocitat actual de la mediamorfosi, la meva anàlisi és que d’aquí cinc anys en quedaran pocs -més cars, de més qualitat, més arrevistats i potser no cada dia de la setmana- i potser d’aquí deu els diaris de paper seran peces de museu. ¿Ens ha d’espantar aquest canvi en els nostres hàbits? Són els signes dels temps. Ens hi adaptarem. De fet, ens hi estem adaptant dia a dia. Nosaltres mateixos, amb la nostra manera de consumir informacions, formem part d’aquesta revolució comunicativa. A mesura que llegim més notícies en pantalla -cada vegada més telèfon i menys ordinador- estem escrivint el futur. Al capdavall, els canals de distribució de les notícies van canviant, però les notícies ens arriben i tenim necessitat de saber-les. Això sí, ens arribin com ens arribin, ens cal que siguin informacions certes, rigoroses i contrastades.

Però ¿llegir una notícia al mòbil és llegir un diari? No, és una altra cosa. D’entrada, llegim més curt, més segmentat, amb menys profunditat. Sovint una notícia i prou. Tenim una visió més parcial i concreta d’un fet i em fa l’efecte que per entendre el món ens cal context. El risc és, doncs, perdre el sentit de la reflexió. El perill és que, absorbits en la societat del zàping, el nostre accés a la informació també sigui un seguit de retalls de notícies de poca volada, una darrere l’altra, que tendeixin a estupiditzar-nos individualment i col·lectivament. El problema, que anirà a més d’aquí cinc anys, és que els mitjans vulgaritzaran cada vegada més els seus continguts perquè necessiten clics a la desesperada per tenir més usuaris únics i, per tant, més publicitat. I ja sabem que perquè una notícia -o un vídeo o un mem- tingui ganxo en un diari digital, com més banal millor, fins al punt de sobreinformar-nos d’un munt de tafaneries i bestieses estèrils. Això, esclar, si no n’estem ja ara, que sabem notícies absurdes molt per damunt de les nostres necessitats. Benvinguts, amics, al final de la informació periòdica -un diari al matí, les notícies de les nou- i celebrem l’adveniment dels mitjans continuats. L’ARA hi és i hi voldrà ser per explicar a cada segon les coses que passen, per fer el control del sistema i recordar que al periodisme li queden hores importants.