31/01/2019

Quim i Màrius / L'Espanya Tarantino

3 min

Quim i Màrius

Ja fa un mes que el Joaquim Maria Puyal fa la seva mirada a 'El matí de Catalunya Ràdio'. Diria que, en directe o a l’hora que m’ha convingut, no m’he deixat de prendre la píndola ni un sol dia. En aquestes reflexions, escolto el Puyal i sento el Quim. És la seva veu sobre el món. Aquí ja no hi ha el personatge que l’ha encobert durant tant temps. Conec i estimo prou el locutor per saber que ara parla dels seus temes, d’allò que li interessa, el neguiteja o l’emociona. Són els seus tombs per la vida, en dos minuts clavats. Les formes, això sí, continuen sent la marca de la casa. Un punt de vista original, rumiat i presentat com ja no s’estila a la ràdio: amb una cura per la dicció, la llengua i els acabats. L’altre dia va parlar de teatre. “Hi ha gent que fa moltes coses que valen molt la pena i se’n parla poc”, va dir.

Amb en Màrius Serra som coneguts. No ens hem relacionat mai prou per explicar-li que la meva necessitat d’escriure va néixer quan vaig llegir 'Línia', el seu primer llibre de contes (1987). Volia ser com ell. Després he seguit la seva trajectòria, he jugat a l’Enigmàrius des del cotxe, he comprat els seus llibres i ell m’ha fet sortir en alguna definició dels mots encreuats al diari de la competència. M’emociona que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida jugant amb les paraules. Vet aquí un altre professional que busca la perfecció en cada detall. Arran de la mort del seu fill de vuit anys, en Llullu, he admirat la manera del Màrius de fer front al tràngol d’una vida. Amb 'Quiet' vam descobrir com en una 'trattoria' de Gènova els amagaven en un racó perquè els clients no veiessin un nen amb paràlisi cerebral. Vam compartir el plorar i el riure d’estimar una persona amb una discapacitat. La setmana que ve aquesta història arriba a l’Espai Lliure. Val la pena. “Espai petit, experiència gran”, com diria el Quim.

L’Espanya Tarantino

La Secretaria de Estado de la España Global, Irene Lozano, ja ha anunciat que durant el judici pel Procés faran campanyes per aturar les “fake news” independentistes. Diuen que han muntat aquest mecanisme de defensa davant dels atacs a la reputació que s’hauran de sentir en les declaracions al Suprem. Faran vídeos, viralitzaran notícies per les xarxes socials i buscaran donar-ne el seu punt de vista en auditoris. Per què en diuen periodisme si només és propaganda? En comptes de voler escatir la veritat, fabricaran el relat que els convé per demostrar que aquí els violents van ser els dos milions que vam votar l’1-O o que vam trinxar un cotxe de la Guàrdia Civil. Necessiten que sembli un judici imparcial, amb garanties per als acusats perquè, de cara el món, els jutges tinguin les espatlles cobertes si la sentència diu que s’han comès delictes de rebel·lió o de sedició. Com en aquella pel·lícula on apareixia el Quentin Tarantino i que aquí van traduir per 'Tú asesina, que nosotras limpiamos la sangre', es tracta de netejar les parets, les banyeres i les clavegueres per no deixar rastre. Que sembli un estat immaculat. Deu ser legítim que aquesta secretaria d’estat faci, al capdavall, la seva feina –millorar la percepció d’Espanya a l’estranger– divulgant que és un lloc modern i innovador. Busquen reputació quan, en aquest cas, ja faran prou si no perden la que els pugui quedar. Recordem que España Global forma part del ministeri d’Afers Estrangers. És a dir, està en mans d’un Josep Borrell que ja sabem que va pel món parlant de la desinformació independentista, inventant sopars de duro patològics. Malament rai si has de pregonar que tens una democràcia de primera i una justícia exemplar. Irene Lozano deu conèixer aquell refrany tan seu de “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”.