Ara més que mai, política

L’independentisme pot estar content amb els resultats de les eleccions però no pot mantenir un relat fora de la realitat

Molts pensàvem -o potser només desitjàvem- que els tons i els continguts dels discursos a partir del 22 serien substancialment diferents als de la campanya i als dels últims mesos. Suposo que la victòria de Junts per Catalunya per sobre d’ERC -i aquest sorpasso que no arriba mai- combinada amb el primer lloc de Ciutadans dificulten aquest canvi. Les dues propostes més emocionals, les més populistes, les que menys continguts aliens al Procés incloïen en el seu missatge, han estat les grans triomfadores. I això, visca la democràcia!, les legitima.

El president Puigdemont insisteix en les tres erres: rectificació, reparació i restauració. I ho justifica a partir de l’existència d’una majoria absoluta independentista. El problema és que en termes factuals no hi ha cap relació entre la causa judicial oberta contra els dirigents independentistes i el resultat d’aquestes eleccions. En l’ordre polític, i amb matisos, l’independentisme té motius per sentir-se reforçat: els dos milions els són fidels. Però la situació judicial no canvia. Amb tota la injustícia que suposen els empresonaments preventius sense fonament, el resultat d’unes eleccions no farà canviar les decisions dels jutges. Que el president Puigdemont serà detingut i empresonat en el moment que trepitgi territori espanyol també és obvi. L’independentisme pot estar content amb els resultats de les eleccions: manté -tot i la pèrdua de dos escons- la majoria absoluta. Però no pot mantenir un relat fora de la realitat. Aquesta negació ja l’ha fet, i els resultats -empresonaments, proclamació fallida de la República, fugida a Brussel·les, 155- són ben clars. No valoro, descric.

Ningú pot seguir parlant alegrement de “poble català” en nom del 47%, com tampoc ningú té dret a reivindicar-se com a representant d’una “majoria silenciosa” en nom del 44%

A l’altre costat, sentim un Mariano Rajoy que, amb un resultat electoral lamentable del seu partit -que a última hora ha rescatat un quart diputat-, també nega la realitat. El seu mecanisme és el de tancar els ulls a la manera dels nens petits: el que no veig, no existeix. Tot i que és impossible que Inés Arrimadas pugui recollir una majoria al Parlament per ser presidenta de la Generalitat, ell insisteix que li trucarà a ella com a guanyadora de les eleccions. I no, en termes parlamentaris l’única majoria possible és la formada per les forces independentistes. Negar-ho, com negar que hi ha una força social molt important que vol marxar d’Espanya -els dos milions de fidels, el 47,5% de la ciutadania catalana-, forma part del problema. En la mesura que no hi ha reconeixement, no hi ha solució.

Un relat, l’independentista, que té poc present la realitat -respecte a la força de la legalitat de l’Estat, respecte a la correlació de forces i respecte a la insuficient majoria social que li dona suport-, i una resposta, la de l’Estat, que nega la dimensió política amb vocació de permanència del conflicte. I unes eleccions que han donat prou raó a cadascuna de les parts per no canviar, però una força insuficient per portar a terme els seus objectius.

La paradoxa és que el que hauran de fer les forces guanyadores -els dos grans blocs-és el que reivindicaven els que han sortit, vist des de la lògica dels blocs, menys reforçats. Amb això no reivindico que la força de la raó hagi d’estar per sobre de la força democràtica. Però la realitat obliga a recuperar la política com a espai de diàleg i de construcció de grans acords. La situació no es resoldrà en clau de grans victòries ni de grans derrotes. Ha arribat l’hora d’aparcar per un temps l’èpica i recuperar la política. Això cal fer-ho en el marc de la relació amb l’estat espanyol. Però encara és més important fer-ho a Catalunya. Sense entrar en el nivell de fractura social -no cal exagerar però tampoc negar-la-, és evident que el país està polaritzat en relació a un tema central. I és obligació dels representants polítics ser responsables davant aquesta situació. Ningú pot seguir parlant alegrement de “poble català” en nom del 47%, com tampoc ningú té dret a reivindicar-se com a representant d’una “majoria silenciosa” en nom del 44%. Cal generositat i intel·ligència política per gestionar aquest resultat. I no quedar-te amb la raó que t’han donat els teus, sinó albirar com construir, com trobar solucions des de la -relativa- debilitat sense aparèixer com un traïdor. El mandat democràtic no pren mai la forma de veritat absoluta i inequívoca. Cal donar-li contingut, necessita interpretació intel·ligent. I pedagogia, molta pedagogia.

Fer política -sempre, però en aquest context especialment- implica renúncies: a les presses i als maximalismes. La indignació no farà sortir el problema polític de la via judicial. La negociació, potser sí.

Més continguts de