CRÒNICA

Des d’Espanya a la presó Model

Ens seguim manifestant davant el dubte sobre què cal fer

Cada manifestació dona les mateixes imatges, en indrets diferents i amb un sentit que canvia a mesura que canvia la situació. Fa un any molt pocs podien aventurar que aquell “Hem previst tots els escenaris” que va dir Sáenz de Santamaría signifiqués que s’empresonaria uns polítics i que altres haurien d’anar-se’n a l’exili. L’Estat s’ha hagut de corrompre per aturar un referèndum, i les forces vives i econòmiques i periodístiques l’hi han permès o demanat. Està tan tranquil que aquesta ha sigut la primera manifestació sense helicòpter, com si ja haguessin agafat els ostatges que volien i ja no fos necessari sobrevolar la gent. El so de l’hèlix i el motor només van aparèixer a última hora.

Ens continuem manifestant davant el dubte generalitzat sobre què cal fer. La pregunta és lògica, fer-se-la és fins i tot una part més d’una seqüència lògica d’un independentisme que es va conjurar per avançar de manera pacífica i cívica. Tota la violència que hi ha hagut l’ha provocat l’Estat, els presos van anar al jutjat sabent que anirien directament a la presó i les reaccions continuen sent tan dòcils com la manifestació d’ahir. Per això tothom està tan sorprès, l’altra part no ha complert un pacte que se suposava que havia d’admetre. Aquesta era l’estranyesa d’ahir. La manifestació és l’expressió d’una llunyania que ja no és pot guarir.

L’única part bona de tot això és que ara l’independentisme ja sap amb qui se les ha d’haver: amb un Estat que és capaç de mentir als seus ciutadans, pegar-los i empresonar-los sense atendre a la legalitat que diu que el constitueix. Des del 2011 que les raons per independitzar-se s’han anat acumulant fins al punt que en una manifestació pels presos en cap cas es va demanar clemència.

Diria fins i tot -i no sé si això és bo o dolent- que es comença a passar el dol pels errors comesos, vist el nivell de misèria política de l’Estat i el nivell de podridura del seu periodisme. Crec que ja ningú no té ganes de flagel·lar-se quan els que encara es posen les mans al cap pel 6 i el 7 de setembre se’n van de copes o de jornades culturals amb els que van aplaudir els empresonaments. Els nostres justiciers trobarien fins i tot les faltes d’ortografia de les actes de sessions del Parlament, però no escriuran ni una paraula de la monarquia corrupta o de l’imam de Ripoll.

“Els catalans es pensen que perquè tenen raó els hi donaran”, diuen que va dir Tarradellas. Home, no cal que els hi donin sempre, però alguna vegada i per algun fet fonamental estaria bé que ho fessin, si es vol viure amb ells. Perquè negar-los-hi sempre pot ser dolent, però acostumar-s’hi pot ser letal. Crec que això és el que es comença a veure, també, que el realisme pot portar a haver-se de conformar -ves, què has de fer, si t’arruïnen, t’atonyinen o t’empresonen sense cap altra sortida que l’exili- però que tot això només és força. Potser ets conscient que no et donaran la raó, però que quan tampoc no et donen arguments l’únic que pots fer és fer tot el possible per fugir.

Es va guanyar el referèndum i es van guanyar les eleccions. Se’ns repeteix que amb això no n’hi ha prou amb un èmfasi -també des de capçaleres de Barcelona, i això és el que més dol als manifestants- que no es posa en la injustícia de tenir presos polítics.

Etiquetes

Més continguts de