Després dels empresonaments: la veu dels experts sobre el futur immediat

Juristes, sociòlegs, historiadors, politòlegs i periodistes reflexionen sobre quines vies ha de seguir la política catalana després de les últims decisions de Llarena

Els furgons de la Guàrdia Civil que portaven Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull a la presó d'Estremera, divendres a la nit / EFE

Les preguntes

1. Quina estratègia hauria de seguir a partir d’ara l’independentisme?

2. Com hauria d’actuar en aquests moments el govern espanyol?

Salvador Cardús, sociòleg

“O Puigdemont o eleccions”

1. Vista la magnitud del desafiament, o bé es torna a proposar la candidatura de Carles Puigdemont -l’únic que podria aconseguir els quatre vots de la CUP- i s’impulsa un canvi en el reglament perquè pugui ser investit a distància, o bé hem de començar a pensar en noves eleccions. Veig molt difícil que es faci una altra proposta rebaixant encara més els plantejaments, en les circumstàncies en què ens trobem. Si ja era difícil plantejar una pseudonormalitat fins ara, a partir d’aquests moments és inassumible.

2. El que hauria de fer si vol resoldre mitjanament el conflicte, o com a mínim buscar una situació de diàleg i negociació, és forçar que surtin els independentistes de la presó i acceptar seure en una taula de diàleg. Qualsevol negociació en aquests moments passa perquè deixin anar els presos. Davant d’això diran que la justícia és independent, però segur que troben la fórmula, a través de la fiscalia, per aconseguir-ho. I ja no parlo de suspendre els judicis, sinó que els presos siguin alliberats i prometre una amnistia. Pel que fa al diàleg, s’hauria de parlar de com fer un referèndum, seguint la via britànica o la canadenca. No hi ha cap altra alternativa acceptable.

Joan B. Culla, historiador

“Qualsevol pretensió de passar a l’ofensiva és il·lusòria”

1. Després dels empresonaments de divendres cal adoptar una lògica de resistència, acumular forces i mirar de salvar tot allò que sigui salvable. S’hauria de mirar d’elegir una presidència i formar govern per recuperar l’administració de la Generalitat, i preparar-se per a una temporada de tornar a fer feina i reconstruir coses des del punt en què l’onada de repressió les ha deixat. Tal com estan les coses, qualsevol pretensió de passar a l’ofensiva és il·lusòria, digui el que digui la CUP. Tampoc veig que hi hagi disposició a paralitzar el país durant un mes, ni la majoria social que caldria. El que no es pot fer és estampar-te contra un mur de formigó i, un cop t’has refet, aixecar-te, recular, agafar un altre cop impuls i tornar-t’hi a estampar. No serveix de res. El mur de brutalitat i d’arbitrarietat hi és. Espanya ha decidit aplicar a Catalunya una solució a la cartaginesa: no n’hi ha prou derrotant l’enemic, també cal destruir-lo perquè no torni a brotar mai més. No té sentit aplicar la tàctica del kamikaze. Hem de ser conscients de l’objectiu final, pensar-hi sempre i dirigir-nos cap a aquella direcció, però no parlar-ne mai. No gesticular. També cal potenciar el front internacional, cada cop més important.

2. No em veig amb cor de formular cap recomanació. Sota aquesta imatge de pusil·lànime, Mariano Rajoy està tolerant una mobilització gairebé militar dels aparells judicials i mediàtics sota el lema ¡A por ellos! Volen arrasar. Em semblaria grotesc i em trobaria ridícul dient que el que hauria de fer el govern espanyol és dialogar.

Laia Bonet, jurista

“S’ha de tocar molt de peus a terra”

1. L’independentisme s’ha de preguntar si aprofita els dos mesos de marge per investir un president o si ja els dona per perduts i prefereix l’escenari d’eleccions. Després del que hem viscut els últims mesos, i de les males notícies de divendres, crec que hauria de prioritzar formar govern. JxCat i ERC -els que poden tenir majoria simple en una segona votació- haurien de plantejar quin full de ruta volen, sent molt conscients de les dificultats del moment i tocant molt de peus a terra per definir temps i formes. Cal recordar, a més, que si Puigdemont i Comín no renuncien a l’escó no hi haurà majoria per a la investidura.

2. Crec que el govern espanyol hauria d’abaixar absolutament el to des del punt de vista de la confrontació, afavorint que l’independentisme pugui investir un president, formar un govern i aixecar l’aplicació del 155. La intervenció no està conduint el govern espanyol als rèdits que es podia imaginar. Se li fa difícil mantenir-se responsable de les decisions de la Generalitat. I tampoc se sent còmode prenent-les, sobretot per l’impacte que això produeix en els seus objectius a les Corts Generals en termes de supervivència, atesa la seva majoria simple.

Juan Milián, exdiputat del PP

“El primer objectiu és la reconciliació”

1. Els partits independentistes han de dir en públic el que diuen en privat, reconèixer la realitat i intentar ser una mica permeables al dany que han causat a Catalunya. Ens demanen empatia a tots però també ignoren el dany que han fet a la part no independentista. A partir d’aquí, cal identificar les persones assenyades i sensates per tornar a construir ponts amb el primer objectiu, que és la reconciliació. Necessitem un Govern com més aviat millor i que actuï dins la legalitat. Si es continua forçant la llei o el reglament del Parlament continuarem empantanegats i fent fort aquest embolic. Dit això, soc pessimista respecte a la possibilitat de tenir un Govern aviat. Entre els independentistes hi ha competició i tothom es mira de reüll. Crec que anirem a eleccions. Pot ser el mal menor.

2. Pel que fa als presos, el govern espanyol no hi pot fer res. Ha de ser la justícia la que actuï. El que pot fer és tenir la mà estesa a la societat catalana per ajudar en la reconciliació. També en allò que siguin reivindicacions justes: millorar el sistema de finançament, les infraestructures... Això pot ajudar a crear un clima de confiança per, a poc a poc, anar restablint ponts que ara mateix estan més que dinamitats.

J. A. Zarzalejos, periodista

“L’independentisme ha de rectificar”

1. L’independentisme té dues opcions: seguir la línia de la confrontació o rectificar. En aquest cas, caldria buscar una persona entre els diputats per liderar la rectificació, investir-la, recuperar les institucions autonòmiques i, sobretot, unir la societat catalana amb un programa transversal. És important que la persona que assumeixi la presidència no tingui causes judicials pendents, no hagi tingut protagonisme en l’etapa anterior i, així, permeti obrir una etapa de negociació. Tenint en compte la decisió de la CUP, l’independentisme ja no és majoritari al Parlament. I com que tant Puigdemont com Comín han manifestat que no renunciaran a l’escó, es podrien buscar aliances per a la investidura amb els comuns o el PSC. Si, per contra, es persisteix en el desafiament de la justícia, això serà el conte de mai acabar.

2. El govern espanyol no té paper. Les grans decisions són estrictament judicials i ja fa temps que la Moncloa s’ha quedat sense marge. Ara no té cap més remei sinó mantenir el 155 fins que hi hagi un nou Govern a la Generalitat. Si aquest assumeix la legalitat es podria establir una negociació sobre matèries d’ordre constitucional, financer, competencial...

Gemma Calvet, advocada

“L’objectiu ha de ser governar Catalunya”

1. L’actual situació és crítica i de rellevància històrica. Exigeix alta política i actuar per damunt d’emocions d’indignació i de frustració o d’interessos de partit. Compaginar coherència amb intel·ligència política. L’objectiu s’ha de centrar a governar Catalunya, ara o amb noves eleccions, per generar unitat, recuperar democràcia simbòlica, perquè la real no s’ha respectat, i exigir un acord per a un referèndum i per revertir la repressió de manera immediata. La repressió s’ha de respondre amb drets civils i polítics, democràcia sòlida i mirada d’estadista. L’agenda jurídica internacional i la societat civil i la gent són els grans factors aliats, que no fallaran. A Catalunya, els independentistes són la meitat, però els demòcrates amb consciència són la gran majoria.

2. El govern espanyol i la monarquia, instats pels demòcrates espanyols menys passius, haurien d’aplicar els informes d’Amnistia Internacional i llegir la resolució de les Nacions Unides sobre els drets polítics de Jordi Sànchez. La deriva està posant en perill el seu statu quo com a democràcia occidental. La situació exigeix una taula de negociació, l’orientació política de la crisi institucional i la llibertat dels empresonats i exiliats.

Pablo Simón, politòleg i professor de la Universitat Carlos III

“L’opció més fàcil és que Puigdemont i Comín renunciïn a l’escó”

1. Com que ara s’ha activat el cronòmetre abans d’eleccions, cal recuperar forces, recompondre files i mirar si al final Puigdemont i Comín renuncien a l’acta de diputat -aquesta seria l’opció més fàcil per tirar endavant una investidura i fer un govern-, o anar a noves eleccions. Aquest segon escenari no modificaria gaire les majories i dilataria l’aplicació del 155 més temps, i entenc que l’objectiu de l’independentisme a curt termini és recuperar l’autogovern. Cal conciliar l’estratègia de forçar les costures de l’Estat, sense sortir de la legalitat, amb la investidura d’un candidat que pugui recuperar les institucions i anar normalitzant la situació a mesura que es pugui fer.

2. El govern espanyol no està satisfet amb el fet que els jutges optin per la via més dura. L’escenari més raonable per encarar les eleccions de l’any que ve és que Catalunya passi al congelador, que la tensió constitucional es redueixi i s’entri en una espècie de guerra freda, que no es nacionalitzi el debat català. I és que, en un context de competició amb Cs per veure qui és més dur, qui pren les decisions i pateix el desgast és el PP. Mentre hi hagi aquesta situació de tensió, els populars no podran reconduir els temes de l’agenda. Un cop hi hagi nou Govern a Catalunya, llavors el govern espanyol hauria de passar a una segona fase, basada a deixar de ser reactiu i començar a ser proactiu.

Julià de Jòdar, escriptor i exdiputat de la CUP

“Necessitem crear nous líders”

1. Els líders de la primera fase estan inutilitzats per fer la independència, bé per repressió, bé per incapacitat manifesta; la segona fase encara ha d’aparèixer, i necessitarà crear nous líders. Mentrestrant, cal una fase intermèdia per crear un potent moviment transversal republicà, fer sortir la gent de la presó i l’exili, defensar la sobirania del Parlament i internacionalitzar el conflicte en nous escenaris.

2. El govern espanyol fa el que està fent, i no em sembla que tingui cap interès a canviar. Ja els va bé així, a les dretes extremes que manen. Pel que fa a l’Estat, hi ha diverses citacions que revelen la impotència de les esquerres per canviar les coses. Com diu Pedro Sánchez: “El nostre projecte de canvi polític defensa el compliment íntegre de la llei i la Constitució. L’esquerra no es pot alinear amb els separatistes”. I com diu Monedero: “Quin disbarat les imputacions del jutge Llarena. Entendre Espanya i Catalunya en blocs només serveix per bloquejar. Quant de dolor que ve! Se solucionarà com a la Transició: un govern de canvi que apliqui una amnistia, que reinventi Espanya”. I així successivament: si no ens enterren, ens perdonen la vida. Si l’estat espanyol s’ha de salvar, se salvarà tot sol, perquè nosaltres, des d’aquí, poca cosa hi podem fer: els recursos s’han esgotat.

Esther Vivas, periodista

“Cal una aliança contra la repressió”

1. Més enllà del pols per la investidura, l’independentisme no té un full de ruta ni un pla clar i, per tant, ha arribat l’hora de replantejar el paradigma fundacional del moviment, basat primer a tenir la independència i després la resta. Cal una aliança entre independentistes i contraris al règim del 78 per fer front a la deriva repressiva de l’Estat. També unir les aspiracions en defensa de la República amb el combat contra les polítiques d’austeritat. D’altra banda, tant l’independentisme com tots els contraris al 155 han de ser capaços d’explicar a l’opinió pública de l’Estat que el que està en joc no és el futur polític de Catalunya, sinó la democràcia al conjunt de l’Estat. El que es pugui fer contra l’independentisme avui marcarà el que es podrà fer demà contra moviments socials a tot l’Estat.

2. El govern espanyol hauria d’acceptar que resoldre la falta d’encaix de Catalunya només es pot fer des de la via política i, en conseqüència, hauria d’acceptar la celebració d’un referèndum. També posar fi al 155, retirar les acusacions contra independentistes, exigir la llibertat dels presos, permetre la tornada dels que són a l’estranger i acabar amb la criminalització del moviment independentista.

Francesc de Carreras, catedràtic de dret constitucional

“S’ha de dir que el camí era equivocat”

1. En el món independentista hauria de sorgir una figura amb autoritat suficient per dir que el camí cap a la independència seguit fins ara ha sigut equivocat i que s’ha de rectificar, fer un reset i tornar a començar. S’ha demostrat que el moviment no estava prou madur per tenir èxit en aquest moment, i ha utilitzat procediments que portaven a un carreró sense sortida. Aquesta figura hauria de ser el president de la Generalitat i caldria fer un programa de govern concret, no de vaguetats, i, sobretot, fer un replantejament de futur. Cal un govern de quatre anys que podria tenir el suport no només dels independentistes, sinó també de part dels que no ho són.

2. El govern espanyol no ha fet pràcticament res els últims cinc anys respecte a Catalunya, més enllà d’instar un fiscal a interposar querelles en vista de determinats delictes. El que hauria de fer és establir un diàleg amb el nou president de la Generalitat, tenir-hi les corresponents relacions institucionals i resoldre problemes concrets de Catalunya en diferents àmbits. Mentre no hi hagi un nou Govern, ha de continuar controlant amb l’article 155 de la Constitució l’administració de la Generalitat.

Més continguts de