80 ANYS DE LA GUERRA CIVIL

Michela Murgia: “Una democràcia que no sap gestionar la discrepància és incompleta”

Entrevista a l'autora d’‘Instruccions per fer-se feixista’

Michela Murgia (Sardenya, 1972) és una dona pletòrica que no escriu des d’un despatx ni teoritza només amarant-se d’altres llibres: trepitja molt el carrer. Ha passat per Catalunya per participar en el Festival Mot d’Olot. Catòlica, independentista sarda i d’esquerres, acaba de publicar Instruccions per fer-se feixista (Empúries / Seix Barral), que serà a les llibreries el 3 d’abril, on desemmascara el feixisme i totes les hipocresies que amaga. Al final del llibre proposa un qüestionari perquè el lector descobreixi si és feixista sense ni tan sols ser-ne conscient (el podeu trobar a la web de l’ARA). Murgia ha viscut diverses vides: va ser executiva d’una empresa termoelèctrica fins que la van acomiadar per haver-se negat a ocultar un abocament tòxic al mar; ha fet de comercial, assessora fiscal, telefonista, portera de nit... Tot plegat li ha donat material per escriure. Va debutar amb L’acabadora (Proa), una novel·la situada a la Sardenya dels anys 50 en què les “acabadores” ajuden els malalts a morir i va obtenir, entre altres premis, el Campiello. Parlem d’un tema fosc i angoixant, el retorn del feixisme, però Murgia desprèn optimisme i crida a mobilitzar-se.

Afirma que el feixisme és espavilat, que sap aprofitar-se dels mateixos instruments de la democràcia per fer-se fort i finalment imposar-se. Quina responsabilitat té la democràcia en l’auge del feixisme?

Democràcia és una paraula genèrica. No és igual com entenen la democràcia a Itàlia que com l’entenen a Alemanya, Espanya o Sardenya. A Itàlia és normal que un ministre porti un escriptor davant els tribunals -ha estat el cas d’Erri de Luca o Roberto Saviano-, però a Alemanya seria considerat un acte antidemocràtic. En teoria, Itàlia és una democràcia, però té una mala relació amb la dissidència o la discrepància. Una democràcia que no sap gestionar la discrepància és incompleta.

Per què a Itàlia la democràcia és més incompleta que a Alemanya?

Per dues raons. Alemanya és un estat federal on no s’associa democràcia a unitat estatal. I, per altra banda, a Alemanya, després de la Segona Guerra Mundial, amb els judicis, hi va haver una presa de consciència del que volia dir nazisme. A Itàlia no hi va haver cap procés, van penjar Mussolini a la plaça Loreto de Milà i ja està. Alemanya va afrontar el nazisme com una responsabilitat col·lectiva, però a Itàlia tot va ser culpa de Mussolini, i l’endemà tothom havia sigut partisà.

Tot és culpa de la desmemòria?

No. De com es concep la democràcia. Per a mi, democràcia és discrepància. Matteo Salvini [vicepresident, ministre d’Interior d’Itàlia i líder de la Lliga Nord] diu que és un líder democràtic perquè vol el consens, però no és el consens el que defineix la democràcia, sinó la gestió de la discrepància. A Europa la percepció de la discrepància és diferent segons els països. Per a alguns és un valor, per a d’altres vol dir desordre públic i la resposta és enviar la policia. La persecució política contra els líders catalans, per exemple, no seria possible a Alemanya.

¿És més fàcil que el feixisme s’implanti en països on la democràcia és incompleta, com Espanya o Itàlia?

Sí, evidentment.

Per què ens deixem seduir tan fàcilment per les tàctiques feixistes?

Perquè hi ha por i, davant la por, hi ha dues respostes possibles. Una resposta exigeix polítiques a llarg termini i complexes. L’altra és incrementar la por i assenyalar algú com a culpable. Afirmar, per exemple, que no donaré la teva feina a algú de fora. Aquesta última és la resposta fàcil, però no soluciona el problema.

La societat ha canviat molt des dels anys 30 del segle passat. Hi ha més formació i més accés a la informació. ¿Ha fallat l’educació?

No depèn de la formació ni de la informació, sinó dels espais de participació. A Itàlia, tradicionalment, quan entraves a militar en un partit, participaves de la vida d’aquest partit. Hi havia diferents delegacions, els militants es reunien, feien vida social, debatien. La base participava en la construcció del projecte d’aquell partit. Força Itàlia, el partit que va fundar Silvio Berlusconi el 1994, va ser el primer que no va tenir delegacions. Et podies fer militant però no hi havia cap espai de participació i, a poc a poc, la resta de partits el van anar imitant. La participació s’ha anat limitant. Només votes i, per tant, ja no formes part d’un projecte polític. Simplement, delegues en una persona, un líder.

Quina responsabilitat tenen els partits tradicionals?

Enorme, perquè la temptació populista existeix a la dreta i a l’esquerra. Hi ha un proverbi xinès que diu que si vols ajudar un home li has d’ensenyar a pescar i no regalar-li el peix. La política italiana els últims vint anys ha consistit en regalar el peix. La política hauria de donar els instruments necessaris perquè el ciutadà fos autònom.

Hem sucumbit al feixisme?

No. Soc optimista, perquè mai havia vist tanta mobilització al carrer. Catalunya és un gran exemple, en aquest sentit. A Itàlia les feministes han tornat a ocupar places i carrers. I ha passat una cosa fantàstica: ciutadans i entitats italianes hem comprat un vaixell, el Mare Jonio, per rescatar els refugiats. És l’únic vaixell amb bandera italiana que salva persones, i el financem amb el nostre sou. Salvini el segresta un cop al mes, però els jutges l’alliberen cada vegada i torna al mar. Afortunadament, a Itàlia encara tenim un estat de dret. Vivim un moment molt especial, molt fèrtil, la consciència civil s’ha despertat perquè el sistema no respon. Hi ha qui continua creient que la llibertat és un valor i no una eina per aconseguir una altra cosa, com els beneficis econòmics.

Espanya és un estat de dret?

La persecució contra els líders polítics catalans fa dubtar molt seriosament de la independència dels jutges. A Itàlia hi ha independència judicial, però a Espanya són els polítics els que nomenen els jutges. Sí, Espanya és un estat de dret, però la justícia està molt a prop de la política. A Salvini se’l pot acusar per haver segrestat immigrants. ¿A Espanya això seria possible?

No ho crec... És un dels països amb més aforats, i un aforat no pot ser jutjat per un tribunal ordinari. Ningú garanteix que aquests líders d’extrema dreta no puguin tocar l’estructura democràtica.

Matteo Renzi va proposar un referèndum per tocar la Constitució, i això va ser el seu final.

Tocar la Constitució és perillós?

La Constitució existeix per defensar el poble del seu govern, i els que la volen tocar normalment ho volen fer en benefici propi. Renzi volia limitar el poder territorial. Totes les propostes centralistes són de dretes encara que les faci l’esquerra, perquè redueixen l’espai de participació democràtica.

Més continguts de