Quan Puigdemont va reclamar el suport de la CUP per reconduir el fracàs dels comptes

El 28 de setembre del 2016 Carme Forcadell donava el tret de sortida a la primera i única qüestió de confiança que ha viscut la cambra catalana

“Governar amb pressupost prorrogat és com anar a caçar elefants amb una escopeta de balins”. Aquestes van ser les paraules amb què l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, anunciava l’estiu del 2016 que se sotmetria a una qüestió de confiança al tornar de vacances, al mes de setembre. “No puc allargar injustificadament el mandat”, va argumentar l’aleshores cap de l’executiu, que havia sigut escollit per al càrrec el gener del mateix any.

La designació de Puigdemont resolia, en certa manera, la línia vermella que la CUP havia traçat entorn la figura de l’expresident Artur Mas, a qui es negaven a investir. Però l’aval dels anticapitalistes a l’exalcalde de Girona no va evitar el veto al projecte de pressupostos que el Govern volia aprovar per al 2017.

Tot i els esforços de la plana major de la coalició independentista Junts pel Sí -formada pel PDECat i Esquerra Republicana- d’intentar estovar els cupaires amb ofertes perquè retiressin l’esmena a la totalitat al projecte que encapçalava el vicepresident, Oriol Junqueras, les negociacions no van prosperar.

El 28 de setembre del 2016 la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, donava el tret de sortida a la primera i única qüestió de confiança que ha viscut la cambra catalana. L’endemà Puigdemont revalidava la majoria necessària per continuar al capdavant del Govern (72 vots a favor, 63 en contra i cap abstenció) i que l’instava a posar en pràctica el nou rumb del procés d’independència, amb el referèndum a un any vista com a principal reclam.

Aquella qüestió de confiança introduïa l’1-O -encara sense data concreta- en el full de ruta cap a l’estat propi. La proposta va convèncer la CUP, que va donar el sí a Puigdemont i, uns mesos més tard, als comptes de Junqueras. Tot i això, a diferència de la resta d’escons independentistes, van preferir no aplaudir el cap de l’executiu, que va pujar les escales de l’hemicicle per agrair-los la confiança en primera persona.

El 22 de març del 2017, el Parlament donava llum verda definitiva als pressupostos del referèndum amb els vots de Junts pel Sí i la CUP i amb el compromís que l’executiu destinaria les “partides necessàries” al que s’acabaria convertint en l’1-O. El TC va acabar tombant aquesta referència, però ja no importava: la qüestió de confiança havia redreçat el rumb de la legislatura.

Més continguts de