Un any de Núñez Feijóo

MadridAra fa un any que el PP va canviar de líder, forçat pel greu error que va cometre Pablo Casado quan va voler envestir la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, pels contractes que el seu germà havia obtingut durant la pandèmia. Casado tenia en aquell moment un escàs capital polític i, en canvi, Ayuso en disposava d'una gran quantitat. El PP, per tant, no va dubtar, i va posar fi a la carrera política del seu president amb una especial crueltat, perquè els punyals li van caure com una allau. Els populars van corregir d'aquella manera tan abrupta el que va succeir el juliol del 2018, quan es va celebrar el congrés del partit, on Casado va aprofitar que les altres dues candidates, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal, es van anul·lar entre elles.

Això explica que Alberto Núñez Feijóo no volgués presentar-se com un aspirant més en un congrés tan conflictiu. El que volia Feijóo era arribar a la presidència amb un ampli suport, com el que va acabar obtenint. Però va assumir el lideratge del PP en una situació complexa. L'organització acabava d'exhibir la seva debilitat abans de quedar en mans d'un dirigent consolidat per quatre majories absolutes a Galícia. Alguns van creure que aquest canvi de lideratge podia donar lloc a un clima polític diferent, en el qual fossin possibles els acords d'Estat.

Però els socialistes tenien prou experiència de govern per saber que el nou líder de l'oposició no arribaria amb un lliri a la mà. Era més que previsible que Feijóo intentaria atacar frontalment per posar de manifest el poc marge de maniobra d'un govern de coalició com el de Pedro Sánchez, obligat a gastar moltes energies negociant des d'una posició de majoria relativa al Congrés, i amb uns socis tan presents al consell de ministres com difícils de controlar.

El resultat ha sigut un allunyament progressiu entre Sánchez i Feijóo. No s'ha pogut pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial, i ha costat molt aconseguir la del Tribunal Constitucional, mentre tots dos s'acusen mútuament de defugir l'acord per interessos electorals. En paral·lel, es van succeint els debats parlamentaris amb un esquema que es reprodueix. Sánchez apareix com el defensor dels sectors més vulnerables, reivindicant la protecció de la classe mitjana i presentant Feijóo com el gran aliat de les elits socials.

Polítics boxejadors

Aixecar un lideratge no és gens fàcil. Jordi Pujol em deia un dia que li vaig preguntar per Aznar quan era gairebé un desconegut, que un polític és com un boxejador, perquè per avaluar-lo cal veure'l sobre el quadrilàter, no donant cops de puny a l'aire mentre va pel passadís. I s'ha de dir que Feijóo ha millorat bastant durant aquest any, perquè ara llança el puny decididament, sense l'encongiment que se li notava al principi, quan es podia percebre la seva por que Sánchez, amb tota la informació que té un president del govern, li arribés amb facilitat al mentó i el deixés estabornit.

La preocupació del PP és ara saber agafar el to apropiat. Saber fer-ho en relació amb gairebé tot. És a dir, sobre Vox –i això inclou la moció de censura de Ramón Tamames–, sobre les grans decisions econòmiques –en què Sánchez espera Feijóo per identificar-lo amb els interessos de les minories privilegiades–, sobre la política social i fiscal –en què l'esforç passa per no perdre el pas, mentre es fa oposició a la llei del només sí és sí i la llei trans, i s'accepta la llei de terminis sobre l'avortament– i, esclar, sobre Catalunya.

Aquest és un punt important, perquè el coordinador general del PP, Elías Bendodo, ha dedicat recentment tres dies a visitar quatre ciutats catalanes: Barcelona, Badalona, Tarragona i Reus. Es tractava d'agafar el pols de la precampanya i d'explorar possibilitats electorals. El PP va quedar molt tocat a Catalunya per l'aplicació del 155, però aspira a refer-se, tenint en compte la bossa de vots que deixa lliures Ciutadans. En aquest terreny, competeixen amb el PSC de Salvador Illa.

Les enquestes, de cara a les generals, li van bé. El problema greu del PP és la manca d'aliances possibles, al marge de Vox. I els errors del passat. Determinades opcions de confrontació van suposar un estímul per al creixement de l'independentisme, encara que li fossin útils fora de Catalunya.

La qüestió és com es pot ocupar l'espai del constitucionalisme. De moment, el PP està fent contactes i comprovant els actius de què disposa. L'objectiu immediat és intentar ser decisiu a Barcelona. És difícil. Però hi ha més en marxa. Feijóo té un equip treballant sobre la futura presència del PP a Catalunya, conscient que aquest camí, com el de Santiago, pot ser llarg, però amb voluntat de recórrer-lo.