ANÀLISI

El bipartidisme s’enfonsa a les zones més urbanes

El PP i el PSOE baixen arreu però resisteixen millor a les àrees rurals i de població envellida
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

No podem dir que ha sigut una sorpresa: l’esfondrament del bipartidisme de PP i PSOE a Espanya ha sigut llargament anunciat. I, si de cas, el fet que els dos partits tradicionals hagin tornat a ser primer i segon encara ha disfressat una mica el seu retrocés. Però la veritat és que, efectivament, les eleccions de diumenge han sigut unes eleccions crítiques, de les que transformen els sistemes de partits. Allà on hi havia un domini gairebé absolut de dues formacions ara hi ha un sistema multipartidista i polaritzat que farà difícil la formació de coalicions de govern.

El mapa de la desfeta del bipartidisme és, però, força heterogeni. Si prenem com a referència el 2008, allà on la suma de PP+PSOE s’ha enfonsat més és al País Valencià i les Illes Balears, seguits de Madrid. En totes aquestes circumscripcions els dos partits tradicionals han perdut, des del 2008, al voltant de 40 punts percentuals de vot. En canvi, en províncies menys urbanes i menys poblades, com Ourense, Lugo, Terol i Jaén, és on el bipartidisme tradicional perd menys (al voltant de 20 punts des del 2008). De fet, és només en un grapat d’aquestes províncies menys urbanes que la suma de PP i PSOE es manté al voltant del 70% del vot.

Relació amb el mercat laboral

De fet, aquest mapa assenyala amb claredat els mals de què sembla que ha de morir el sistema tradicional de partits a Espanya: els territoris amb qüestions nacionals irresoltes, i les zones més urbanes i dinàmiques. I, per contrast, deixa al descobert les bases electorals que sustenten el que encara són els dos principals partits al Parlament espanyol: un electorat envellit, amb percentatges molt elevats de població inactiva i lluny dels principals centres d’activitat econòmica. De fet, la correlació entre la taxa d’activitat i el suport combinat a PP i PSOE és negativa i molt forta: són més forts en aquelles províncies en què hi ha més gent que no treballa.

No sembla que sigui el millor punt de partida per a una eventual recuperació, però tant el PP com el PSOE són maquinàries polítiques molt potents, amb molta experiència i molts ressorts de poder i, per tant, encara és agosarat donar-los per morts. Sobretot al PP, que manté la seva hegemonia en el camp de la dreta de manera implacable, tot i el gran retrocés electoral. El desinflament a última hora de Ciutadans indica, d’una banda, la fragilitat d’un partit construït a través de la televisió en pocs mesos, però, de l’altra, que el grau de control que té el PP sobre la dreta sociològica espanyola és, encara, molt fort.

El PSOE, en canvi, pot tenir més problemes, ja que el seu competidor a l’esquerra ha tingut un molt bon resultat. Però la dada més preocupant per als socialistes és, probablement, el seu esfondrament a Madrid, que per l’efecte capitalitat, té una influència molt forta sobre la resta de l’Estat. Amb un 18% del vot a la circumscripció de Madrid, els socialistes poden acabar residualitzant-se més enllà dels seus feus del sud d’Espanya, de població minvant però relativament sobrerepresentats al Parlament per la llei electoral.

Sense acord en el dret a decidir

Però potser el símptoma més preocupant per al bipartidisme no és quantitatiu sinó qualitatiu: davant les dificultats evidents per formar govern, sembla que les fórmules més transitables passen per alguna mena d’acord, més o menys tàcit, entre el PP i el PSOE. Que els dos grans partits de la dreta i el centre-esquerra s’hagin de posar d’acord per governar no és una situació inèdita en el nostre entorn, però sí que podem dir que representa una anomalia. Això pot contribuir a una certa bunquerització del bipartidisme i hi pot afegir tensió. El fantasma grec deu planar per sobre del carrer Ferraz amb més força que mai: per al Pasok, l’aliança amb la dreta de Nova Democràcia va ser l’avantsala de la seva pràctica desaparició.

En el fons, però, si PP i PSOE estan condemnats a entendre’s és, en bona mesura, per la qüestió irresolta de la plurinacionalitat. Els partits sobiranistes, i una part important de Podem no seran socis viables per al PSOE mentre no s’accepti el principi del dret a decidir. I això, de moment, sembla encara lluny.

 

Nombre de partits amb representació a cada província (2011)

Nombre de partits amb representació a cada província (2015)

Més continguts de