Catalunya es cola en la batalla europea del juny

EstrasburgLa nit del 23-J molts eurodiputats socialistes no paraven d'enviar missatges als seus homòlegs espanyols per preguntar si Pedro Sánchez podria revalidar el càrrec. "És veritat que ell sempre ens va dir que la dreta no sumaria, però veient el que passava a Europa no ens ho acabàvem de creure", comenta un eurodiputat socialista portuguès. Era la primera vegada en molt de temps que un líder socialista barrava el pas a un govern de dreta i extrema dreta, i en la primera reunió del grup després de les eleccions, els representants espanyols van ser llargament aplaudits pels seus col·legues. Calia, però, lligar els vots dels independentistes catalans i justificar la necessitat d'una amnistia també a Europa. Sánchez va aprofitar una reunió del grup socialista europeu a Madrid el 26 de setembre, coincidint amb el debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo, per avançar-los que l'amnistia era el següent pas necessari per normalitzar la situació a Catalunya. I els va convèncer.

"Nosaltres creiem que la qüestió catalana és un afer intern espanyol, però que l'aproximació que fa Pedro Sánchez és la correcta", expliquen fonts de l'SPD alemany a Brussel·les. Tota l'esquerra europea ha fet pinya amb Sánchez i l'amnistia. En realitat, dins del PPE també són conegudes algunes veus que en el seu moment van defensar una solució política i no judicial per al conflicte, per exemple la del portuguès Paulo Rangel, que va escriure articles al diari Público amb aquesta tesi. Dimecres passat, però, Rangel, es va desdir i va criticar l'amnistia davant de Sánchez, seguint així les instruccions del seu cap de files, Manfred Weber, alineat amb Feijóo.

"Ho fan només per una qüestió partidista i de poder, no perquè estiguin en contra de l'amnistia", explica un socialista portuguès que coneix bé Rangel. I és que Espanya és un país clau en la batalla de les eleccions europees del juny de l'any vinent, que és el que veritablement interessa a Brussel·les (i Estrasburg) aquests dies. D'alguna manera, els atacs de Sánchez a Weber aquest dimecres passat a Estrasburg van ser el tret de sortida de la precampanya, i allà el president espanyol va marcar el camí a seguir als seus correligionaris: confrontació sense dubtes amb la dreta pels seus pactes amb l'extrema dreta, fins i tot amb referències al nazisme, si cal. "La menció al Tercer Reich està al límit de les regles del joc a Alemanya, però els socialistes ens juguem les garrofes als països del sud, com Espanya, Itàlia i també França, i aquí aquest llenguatge sí que funciona", afirma un dirigent del grup socialista europeu. Des de l'SPD es valora la capacitat de Sánchez d'arribar a la gent amb un "discurs emocional", però reconeixen que la seva cultura política és una altra, i que el govern d'Olaf Scholz està naufragant.

La gran por de l'esquerra és que al pròxim Parlament Europeu hi hagi una majoria de la dreta i l'extrema dreta, però les últimes estimacions publicades no apunten en aquesta direcció, sinó que sembla que l'única majoria operativa continuarà sent l'actual, és a dir, la dels grans consensos que aplega populars, socialistes i liberals. Això sí, es preveu una gran pujada del grup d'extrema dreta Identitat i Democràcia, on hi ha Marine Le Pen, Matteo Salvini, Viktor Orbán o Alternativa per a Alemanya, i també dels Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha els Germans d'Itàlia de Giorgia Meloni, els polonesos de Dret i Justícia o els espanyols de Vox. Precisament, conformar una gran aliança amb aquest grup era l'objectiu de Manfred Weber, però els últims dies sembla que està moderant el seu discurs, o almenys així es va interpretar a Brussel·les la seva menció en el discurs de dimecres a la necessitat de continuar teixint acords amb els socialdemòcrates.

A ningú se li escapa que Weber aspira a succeir Ursula von der Leyen, amb qui manté un pols latent, com a president de la Comissió, però ho té bastant difícil. La nova estrella ascendent dins del PPE és la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, membre del Partit Nacionalista maltès. Tot i així, Von der Leyen podria repetir en el càrrec, malgrat que no fos ella la candidata oficial a les europees (l'spitzen, en argot brussel·lès), sinó la mateixa Metsola. Els socialistes continuen a hores d'ara sense candidat, tot i que sona el comissari luxemburguès Nicolas Schmit. Curiosament, molts socialistes europeus pensaven que Sánchez podria haver estat un bon candidat... si no hagués repetit com a president espanyol. A Brussel·les també està ben vista Teresa Ribera, però és difícil que Sánchez la vulgui enviar a Europa després de perdre Nadia Calviño.

La lectura catalana i espanyola

Aquestes eleccions també seran especialment importants a Espanya i Catalunya. A Espanya el PP ja les ha plantejat com una segona volta de les generals, i tot el que no sigui una victòria aclaparadora després de l'amnistia i els pactes amb Bildu serà llegit com un fracàs, potser definitiu, per a Feijóo. En el cas català es dona bastant per segur que Carles Puigdemont repetirà com a cap de llista de Junts després de la gran victòria de fa quatre anys. Llavors caldrà veure si el seu electorat valida el pacte d'investidura amb el PSOE o si el penalitza, de la mateixa manera que els socialistes temen també perdre una part del seu electorat més espanyolista a causa de l'amnistia. En el cas d'ERC, Diana Riba voldria continuar, però el partit encara no ha pres cap decisió.

El que està clar és que l'amnistia i Catalunya seran temes de campanya fins i tot fora d'Espanya. Sigui per interès partidista o per convicció, l'esquerra la defensarà i la dreta la criticarà, de manera que una part de la partida també es jugarà allà.