ANÀLISI

Els ciutadans també voten coalicions

A l’hora d’anar a les urnes, els votants valoren els possibles pactes dels partits
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Fa uns dies, la vicepresidenta del govern espanyol mirava de justificar la seva negativa a negociar un govern de coalició amb Unides Podem utilitzant un argument que cridava l’atenció: “Els ciutadans voten governs, no coalicions”, va dir la dirigent del partit socialista. En aquests temps d’alta intensitat informativa, els polítics fan molts comentaris i potser no són rellevants. O potser sí, perquè l’argument de Calvo s’emmarca en un context de crisi del sistema polític espanyol. Una crisi que té molt a veure amb les dificultats d’adaptar-se al funcionament normal dels sistemes multipartidistes. Per això hem tornat a sentir la vella idea, tan aliena a la lògica dels sistemes parlamentaris, que ha de governar la llista més votada. Ho deia en el seu moment el PP, també ho va dir CiU, i ara ho rescata el PSOE. Sempre a conveniència, esclar. Aquests dies fins i tot hem sentit dirigents socialistes com José Luis Ábalos dient que, pel fet de no donar suport a la investidura sense condicions, s’ha “segrestat” la voluntat que els ciutadans havien expressat a les urnes.

En tot cas, val la pena recuperar l’afirmació de la vicepresidenta i contrastar-la amb l’evidència que ha anat acumulant la ciència política els últims anys. ¿És cert que els votants no voten coalicions, com deia Calvo? La resposta ràpida és que no, no és cert. De fet, tenim moltes evidències que en sistemes parlamentaris i multipartidistes -com l’espanyol o el català-, quan els votants prenen la seva decisió de vot tenen en compte, entre altres coses, les diverses possibilitats de coalició que es poden albirar.

De fet, aquesta pot ser una qüestió decisiva en el resultat electoral. Els actors polítics són plenament conscients de la transcendència electoral que té la qüestió de les coalicions, i per això aquest tema cada cop és més present en les campanyes electorals. Típicament, els partits acusen els seus rivals de tenir una coalició pactada amb d’altres. I sovint intenten ser ambigus pel que fa a les seves preferències de coalició, si és que la configuració del sistema de partits els permet d’imaginar més d’un possible soci.

A més, com han argumentat investigadors com la israeliana Orit Kedar, és plenament racional que els votants ajustin el seu comportament a les possibles coalicions que es preveuen. I de fet, això els pot portar a votar partits que tenen una mica més lluny ideològicament, per moure la coalició resultant en una determinada direcció. Per exemple, un votant d’esquerra moderada, ideològicament proper a la socialdemocràcia, podria decidir votar una opció més a l’esquerra per desplaçar el centre de gravetat de la possible coalició una mica cap a l’esquerra i allunyar-la del centre. Perquè al capdavall, per a molts votants el que és important és la ideologia del govern que es formarà i les polítiques que durà a terme.

L’efecte dels pactes

Però la qüestió de les coalicions pot ser important fins i tot per als votants que no pensen en aquests termes. Una raó és que les preferències i decisions de coalició que prenen els partits influeixen en la imatge que en tenen els votants, especialment pel que fa a la seva ubicació ideològica. Sobretot quan els partits fan coalicions que els votants no s’esperaven, això té un gran efecte sobre la imatge del partit, com ho demostra un estudi recent dels politòlegs Albert Falcó i Pablo Fernández.

I, de fet, les coalicions poden afectar la reputació dels partits abans i tot de fer-se. Sabem que el fet que els partits, en campanya, expressin molt clarament una preferència per una coalició o una altra pot fer que els votants els vegin més escorats cap a una banda o l’altra de l’eix esquerra-dreta.

Un cas molt clar és el de Ciutadans. Va aterrar a la política espanyola com una opció centrista, que podia ser sòcia potencial tant del Partit Socialista com del Partit Popular. A mesura que ha anat clarificant les seves posicions i fent cada cop més explícita la seva preferència per un pacte amb el PP, la ciutadania l’ha anat percebent cada cop més com un partit escorat a la dreta. En el moment de la seva irrupció a les enquestes, a començaments del 2015, era clarament percebut com un partit centrista. De mitjana, els enquestats els ubicaven al 5 de l’escala que va des del 0 (extrema esquerra) al 10 (extrema dreta). Ara se’l col·loca, de mitjana, al 7. La qüestió de les coalicions no deu ser l’única que ha influït en aquest canvi de percepció, però és molt plausible que hagi sigut un dels factors importants, com suggeria un estudi experimental que vam fer a la Universitat de Barcelona el 2015.

Per tot plegat, podem concloure, en contra del que deia Carmen Calvo, que una part important dels electors sí que vota pensant en les coalicions que es formaran després de les eleccions. I això sovint és decisiu. Per això ara veurem els partits intentant defugir la qüestió, o mirant d’enviar senyals ambigus si tenen el seu electorat dividit. El PSOE haurà de fer equilibris complexos, perquè una majoria dels seus votants preferien un acord amb Unides Podem que no ha arribat. Potser per això insisteixen que es vota el partit i que no cal anticipar coalicions.

Més continguts de