Deu anys des que Iglesias i Rivera van trencar el bipartidisme

MadridS'ha fet habitual veure el govern espanyol perdre votacions o necessitar acords amb múltiples partits polítics. Però tot just fa deu anys que el PP o el PSOE van començar a tenir aquest maldecap. Les eleccions del 20 de desembre del 2015 van donar pas a una fragmentació inèdita al Congrés dels Diputats, i van acabar amb el bipartidisme històric: va perdre 83 escons, mentre que Podem i Ciutadans –procedent de Catalunya– van irrompre a la cambra baixa amb 69 i 40 diputats, respectivament. Malgrat les discrepàncies polítiques evidents, la nit electoral les dues formacions van fer el mateix diagnòstic: Pablo Iglesias, el líder dels morats, va reivindicar que havia “nascut” una “nova Espanya” i Albert Rivera, el rostre més visible de Cs, va celebrar que començava una “nova era política d’esperança i il·lusió”. Cap dels dos projectes té avui aquella força –Cs fins i tot ha desaparegut–, però el bipartidisme no s’ha recuperat. Ara són Vox i Sumar els que els han agafat el relleu per consolidar un sistema amb quatre partits estatals que conviuen amb el reguitzell de partits autonòmics que també són clau per a la governabilitat.

La divisió parlamentària que ha acompanyat aquesta nova etapa ha generat més inestabilitat al Congrés, una dificultat creixent per arribar a acords i una proliferació de les aliances multilaterals. Una de les derivades més tangibles han sigut els entrebancs per tirar endavant els pressupostos: abans del 2015, Espanya només s’havia quedat sense comptes públics el 1996. Des que Pedro Sánchez governa només ha aprovat tres dels vuit pressupostos. De moment, aquesta legislatura li ha sigut impossible –s’ha de posar d’acord amb Sumar i cinc partits més.

L’altra conseqüència del canvi de paradigma del 20-D va fer-se palesa pocs mesos després: la repetició electoral. En aquella ocasió, els socis naturals –PP i Cs o el PSOE i Podem– no arribaven a la majoria necessària i Sánchez encara no havia fet el pas endavant de pactar amb l’independentisme. Aquest bloqueig va conduir a les eleccions del 26-J del 2016 i hauria pogut provocar les terceres si no hagués sigut per l’abstenció del PSOE –posterior a la defenestració de Sánchez– per mantenir Mariano Rajoy a la Moncloa. El 2019 es va repetir la seqüència de la repetició electoral. I el 2023 l’aritmètica endimoniada hauria conduït de nou a les urnes sense les cessions de Sánchez per lligar els suports de tot l’independentisme.

L’espai a l’esquerra del PSOE

La gran irrupció dels comicis del 20-D la van protagonitzar Podem i les seves confluències: la formació capitanejada per Pablo Iglesias va aliar-se amb altres partits territorials –els comuns a Catalunya, Compromís al País Valencià i En Marea a Galícia–, va sumar 5,2 milions de vots i va arribar als 69 escons. Va ser la tercera força al conjunt de l’Estat i va guanyar els comicis a Catalunya. El gran salt qualitatiu va arribar quatre anys més tard amb la cèlebre abraçada entre Sánchez i Iglesias que va originar el primer govern de coalició de la democràcia. Ja amb Iglesias fora de l'equació, ara fa dos anys, li va tocar a Yolanda Díaz rebatejar l'espai per configurar Sumar. Durant tot aquest temps, la presència d’Unides Podem i de Sumar a la taula del consell de ministres ha provocat l’aflorament de veus internes discrepants: per exemple, sobre el Sàhara Occidental, sobre l’OTAN i la despesa militar i sobre les polítiques d’habitatge.

Dos pactes en sis mesos

L’altre protagonista del nou cicle va ser Ciutadans, que va aconseguir 3,5 milions de vots i 40 escons. Dos mesos després de les eleccions, Albert Rivera va arribar a un pacte amb Pedro Sánchez per a un govern “reformista i de progrés”, però el PSOE i Ciutadans no van tenir prou escons per materialitzar la investidura. Arran de la repetició de les eleccions, els taronges van pactar amb Mariano Rajoy una bateria de 150 mesures per “millorar Espanya”. Tampoc era suficient, però finalment l’abstenció dels socialistes va possibilitar la investidura del líder del PP. L’abril del 2019 Ciutadans va catapultar-se fins als 57 diputats: permetien governar en coalició amb el PSOE, però Rivera hi va renunciar. Amb les noves eleccions, va caure fins als 10 escons. I el 2023 va acabar desapareixent del mapa polític.

La mirada sobiranista

En clau catalana, les eleccions del 20-D també van suposar un abans i un després. Va ser el primer cop a la història que ERC va superar l’espai de Convergència. Els republicans, amb un desconegut Gabriel Rufián al capdavant, van aconseguir 35.000 vots més que Democràcia i Lliberat, la marca de Convergència, liderada per Francesc Homs. Les quatre eleccions generals que hi ha hagut des del 2015 han tingut el mateix desenllaç. De fet, ERC va superar el milió de vots l’abril del 2019 amb Oriol Junqueras de candidat –enmig del judici del Procés i amb l’exvicepresident català a la presó–. I en aquells comicis i en la repetició del novembre va ser el partit més votat a Catalunya. El 23-J Rufián va aconseguir 70.000 vots més que Nogueras.

Les eleccions del 2015 també van ser les que van fer desaparèixer Unió Democràtica del Congrés: presentant-se en solitari pel trencament amb Convergència, Josep Antoni Duran i Lleida només va aconseguir 65.000 vots. Prèviament també s'havia quedat fora del Parlament.

El blindatge del règim del 78

Malgrat el trencament del bipartidisme, el PP i el PSOE s’han continuat entenent –o almenys han seguit anant de bracet– en qüestions d’estat i que afecten les arrels del sistema polític. El juny del 2024, després de cinc anys i mig de discrepàncies i retrets, populars i socialistes van acordar la renovació pendent del Consell General del Poder Judicial. Sumar va entrar en els noms dels vocals, però es va abstenir en la reforma de la llei del Poder Judicial que els acompanyava. Alguns socis d’investidura de Sánchez van retreure al president espanyol que renunciés a una reforma profunda de la justícia espanyola.

El PP i el PSOE també van fer pinça per evitar que la reforma de l’article 49 de la Constitució (la substitució del terme disminuïts per persones amb discapacitat) fos el preludi de qualsevol altra reforma més ambiciosa de la carta magna. En canvi, el matrimoni de conveniència es va trencar a l’hora de renovar la cúpula de RTVE: el PSOE va optar per modificar les majories necessàries per poder tirar-ho endavant marginant el PP i amb el beneplàcit dels socis d’investidura.