On és la nostra puntualitat?
BarcelonaDeuen ser quarts de quatre que agafo el tren cap a Barcelona. A la megafonia de l'estació diuen que "amb motiu de la Diada" hi haurà més freqüència de pas, però els vagons no van plens. Esclar que altres anys més efervescents ja havíem anat a dinar a Barcelona, de manera que ens empapussàvem els canelons a la una i, tenint-los encara al ganyot, ens posàvem la samarreta i sortíem cap al tram, on prèviament ens havíem apuntat. Avui és tot més lliure. No semblem catalans.
Baixo Rambla avall. Hi ha gent amb l'estelada lligada a l'esquena, un clàssic. El Pull and Bear és obert i a la terrassa del bar Canaletes uns guiris xarrupen cervesa. Al cartell de l'establiment hi diu: "We are not another paella restaurant. The real catalan culture". El Canaletes té una història bonica que ve de lluny. Diguem només que va ser una mena d'oficina del Barça, i que als anys trenta, l'amo, Esteve Sala, va contractar Miguel Boadas, que va tornar de Cuba especialitzat en cocteleria, i que abans de muntar el seu local (el Boadas) va treballar al Moka, al Maison Dorée o el Núria.
"Ei, que venim del Fossar de les Moreres", em diuen un grup de senyors. En Toni, en Mateu, en Carles i en Jordi. "Nosaltres som de Meridiana Resisteix, i ara anàvem a fer una copa al Pastís", em diuen. "Us acompanyo", faig jo. I fem cap allà. "Nosaltres, com Gramsci –em diuen–, trobem que s'ha de canviar l'optimisme de la voluntat pel pessimisme de la raó". Però el Pastís està tancat. El bar irlandès del mateix carrer, The Wiloro, és obert, però ple de gent que mira la Fórmula 1. "Sold out", ens diu un cambrer. "Potser que anem al Bosc de les Fades", proposa en Toni. Es refereix al bar del Museu de Cera. Acabem allà, tot i que està pleníssim de gent. Em conviden. Me'n vaig a Colom.
El passeig Borbó està tallat (potser serà l'únic moment de la vida que veurem un Borbó d'aquesta manera) i les senyores seuen a la vorera amb el vano a la mà. Al costat de les golondrines hi ha un mercat de vell, amb tot de cascos de la República amb el lema "No passaran". Se m'acosta un matrimoni. "Això comença ja?", em pregunta ella. "No ho sé", faig jo. I treu el mòbil i amplia una imatge amb els dos dits. "Aquí hi diu que és aquí, el principi –exclama ella–. És que si no ho saps tu..."
Unes senyores de cabells blancs, aquestes sí, amb la samarreta de l'ANC, posen cartells al damunt d'un banc de pedra perquè qui vulgui els agafi. "Fora botiflers, ni aquí ni a Madrid", llegeixo. "Ajudeu a repartir –demana una de les senyores–, que si no queda tot molt desdibuixat". Un helicòpter ens sobrevola, però aquest cop ningú no s'hi fixa gaire. Altres anys, tothom els xiulava. A terra hi ha uns papers, petitets, de color blanc, on hi diu: "Paper. Terra". És la broma recurrent. A les manifestacions dels catalans, mai ni un paper a terra. Són les cinc i vint i encara baixa gent per la Rambla. Un senyor amb una armilla d'aquestes d'anar a córrer, amb una ampolla d'aigua a cada pit i l'estelada al braç, com qui portés una jaqueta, baixa per la Rambla.
Pujo Rambla amunt i veig que dos o tres manifestants s'han aturat abans d'anar a la feina, al Rocambolesc, la parada de gelats dels germans Roca. Sento soroll. Els de Jovent Republicà baixen cap a Colom: "Si la pàtria vols guanyar, Jovent Republicà", crida un dels nois, amb un megàfon. Però es nota que ha tingut una nit complicada i que les cordes vocals no estan del tot a punt. Són les cinc i vint-i-nou. ¿On és la nostra puntualitat?
