La campanya més difícil per a ERC

Barcelona“Per què no es valora la gestió que hem fet aquests anys, amb importants augments d’inversió en sanitat i educació i amb èxits com els indults o la derogació de la sedició que van obrir la porta a l’amnistia?”, es pregunten els dirigents d’ERC. La resposta és molt fàcil: aquesta no és la pregunta que estan responent els electors a l’hora de triar la seva papereta el 12-M. La pregunta que es fa l’elector és quin tipus d’aliança hi haurà l’endemà, perquè tothom sap, fins i tot els militants més abrandats del partit, que la fórmula del govern monocolor d’ERC és irrepetible.

Davant d’aquesta pregunta hi ha dues grans opcions en el cap de la gent: o govern independentista o tripartit d’esquerres. I el problema d’ERC és que té l’electorat dividit entre les dues opcions, i en un moment en què el votant és infidel i estratègic, la temptació de votar els candidats que poden representar més genuïnament aquestes dues fórmules, Salvador Illa d'una banda i Carles Puigdemont de l’altra, és molt forta.

Aquesta no és una situació nova per a ERC, que sempre ha tingut la doble ànima. La paradoxa és que, només quan l’eix nacional monopolitzava el debat, ERC va poder concentrar el màxim de vot. Ara, amb el retorn de l'eix ideològic, hi ha una part de l’electorat republicà que té una forta aversió a la figura de Puigdemont i una altra, la més independentista, que no vol saber res d’Illa. Per això aquesta és la campanya més difícil per a ERC. L’equilibri és molt complicat en un entorn polaritzat. “Però nosaltres som la mitjana del país, els que millor el representen”, s’exclama algú altre. Pot ser sí, però les eleccions no van d’això. I la mitjana pot ser un conjunt buit. 

PD: Albert Rivera i Cs també podien ser la mitjana espanyola el 2015, abans de fer el gir a la dreta. I mireu on és ara.