Quan Pedro Sánchez, Carmen Calvo o la Moncloa treuen el tema de Catalunya saps dues coses. La primera, que els trackings electorals no els van bé, i la segona, que Iván Redondo, el cervell del president, recomana seguir repartint llenya. Si en el seu primer mandat José María Aznar va popularitzar la idea de pluja fina, Sánchez ha desfermat per pànic electoral una forta granissada sobre Catalunya.

Però aquest recurs serveix de cortina de fum per cobrir una altra realitat: no existeix un debat sobre els problemes heretats de la Gran Recessió que, en vista de la desacceleració a la Unió Europea, ha anat ocupant el primer pla de la realitat política i social, temes que en aquesta campanya brillen per la seva absència.

Dimarts passat va ser el comiat a Frankfurt del president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi. L’anomenat “salvador de l’euro” va demanar una acció més forta d’Europa davant el clima de desacceleració. El seu vicepresident, Luis de Guindos, apuntava als estats. Però a Espanya, l’elevat índex d’atur, la precarització estructural del treball, la pèrdua de drets, les retallades socials perpètues són secundàries o inexistents. I davant el 10-N, per l’alquímia del cabreig, el desconcert i la pèrdua de confiança en els candidats i els seus partits, ens situem en mar obert.