El millor estiu d'Albert Botran: quan érem feliços
El candidat de la CUP recorda les seves vacances amb la família a Caldetes
BarcelonaHi ha una nostàlgia fundacional en la foto d’Albert Botran que podria ser que mai l’hagi abandonat. No és només la fiblada d’enyor artificial que produeixen la fotogènia d’una imatge analògica o la infantesa: hi ha una tristesa en el real. L’any és el 1989, i la criatura de cinc anys juga amb els estris d’afaitar del pare. Duu un barnús que li ve gros i una llum d’un blanc massa fred entra per la porta. Ens diu Botran: “El que recordo és que vam passar dos o tres estius a Caldetes, amb tota la meva família. Al cap d’un temps ja no seria així: els meus pares es van separar i el meu germà es va emancipar”.
Totes les fotografies d’estius preferits que els candidats han enviat a l’ARA perquè les anem comentant al llarg d’aquesta campanya canicular són d’infantesa, però cap transmet tanta summertime sadness com la de Botran. Si l’estiu és un paradís que ens salva de la rutina de l’any, l’estiu de la infantesa és un paradís al quadrat per a bé i per a mal: la prova que un lloc feliç és possible, i la certesa que ja no hi podrem tornar. Un estiu previ a la ruptura de la unitat familiar és un ideal encara més inabastable, i potser per això la tria de Botran és més política del que sembla.
El 1989 va caure el Mur de Berlín, o sigui que el Botran adult sempre ha tingut clar que, si volia fer realitat la utopia, hauria de fer la feina a casa, sense ajudes externes. L’esquerra revolucionària ha de ser desacomplexadament utòpica, la convicció que hi ha alguna cosa que no rutlla en aquest món combinada amb la creença que val la pena arriscar-se a un canvi radical per redimir-lo. Igual que el cristianisme, el comunisme no creu en l’etern retorn del mateix: l’arc moral de la història és una línia ascendent, i algun dia els últims seran els primers.
Una distància contemplativa amb el món
El Botran adult ha mantingut els ulls tristois i la distància contemplativa amb el món del Botran nen de la foto, que el fan una rara avis entre els seus companys de militància molt més avesats a apujar els decibels, alçar el puny, i lluir inflamació moral. Historiador amb diversos llibres publicats i columnista habitual, Botran és un polític de verb delicat que sembla arribat a l’esquerra de l'esquerra més per la reflexió que per l’emoció. És més fàcil imaginar-lo adoptant el comunisme després de llegir un tractat d’història i filosofia que després de veure les notícies d’un desnonament. El seu independentisme és inseparable de l’argument per un altre model social.
Deia Walter Benjamin, historiador i anticapitalista, com Botran: “El do d’encendre en el passat la guspira de l’esperança resideix només en l’historiador que està impregnat de la idea que ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si venç”. En la foto del passat, el petit Botran sembla premonitòriament pesarós, com si volgués dir-li al Botran adult que res no serà fàcil. Aquesta campanya que la CUP demana tornar a apujar els plantejaments i reactivar la mobilització i el conflicte de fa uns anys, Botran haurà de saber encendre en la nostàlgia del Procés una guspira d’esperança per al futur, transfigurar una revolució fallida en la raó per tornar-ho a fer. És l’ambigüitat dels records feliços, que mai saps si ja ha arribat l’hora de deixar-los anar, o encara són una bona raó per continuar lluitant.
