Ernest Maragall: “Barcelona ha de triar entre el projecte de submissió de Collboni o ser protagonista”

Candidat d'ERC

5 min

BarcelonaErnest Maragall (ERC) va guanyar fa quatre anys les eleccions a Barcelona, però va veure com se li escapava l’alcaldia pels vots que Manuel Valls va donar a Ada Colau. Ara intenta l’assalt per segona vegada amb més elements en contra que llavors.

Com va veure el debat electoral d’ahir?

— Bé, són intensos, interessants a vegades. Crec que tendeix a desaparèixer massa la realitat sobre la qual tractem, que és la ciutat i les seves perspectives, i acaben apareixent elements més components de la política en minúscules, com qui s’entén amb qui, qui mana... Tot aquest joc que és molt menys interessant.

¿Els debats se simplifiquen en excés?

— Són reduccionistes. Està bé fer balanç, però si fem balanç fem-lo de debò, no simplement ens llancem qualificatius.

Les enquestes indiquen que hi ha tres candidats que van una mica per davant i que vostè es quedaria una mica despenjat. ¿Tenir les enquestes en contra el perjudica?

— Aquí hi ha un punt d’estímul. Fa quatre anys tampoc em posaven al davant la majoria de les enquestes i vaig acabar sent el més votat. La situació ha canviat, el mapa polític també, però joc crec que segueix estant obert. Hi ha un percentatge molt ample de ciutadans que no han pres una decisió.

Per què l’haurien de votar a vostè, aquests ciutadans que encara no han decidit el seu vot?

— Perquè prefereixin la grandesa que la mediocritat, perquè prefereixin una Barcelona que es recupera amb orgull, de referència de gran ciutat, de capital del país, i que a més a més expressa objectius a l’altura del que és la història i la personalitat de Barcelona en lloc de quedar-se amb la resignació, o amb l’acceptació que del que es tracta és simplement de veure qui ens controla.

¿Hem d’estar parlant de seguretat i de neteja? ¿Tan poca cosa som que no tenim grans temes? ”

¿No ha estat ambiciosa, Barcelona, en aquest últim mandat?

— Tot el contrari. Està entotsolada, està més refugiada en una ideologia que no pas en una acció transformadora de fons. No hi ha hagut un govern amb un projecte i una visió de la ciutat, hi ha hagut un acord de poder. A Barcelona se li ha furtat la possibilitat d’expressar-se amb tota la seva potència i se li han imposat debats artificiosos. ¿Encara hem d’estar parlant de seguretat i de neteja? ¿Tan poca cosa som que no tenim grans temes? ¿Tan malament funcionen aquests elements bàsics que hem de convertir-los en tema de debat en lloc d’estar parlant de quin és el model econòmic d’aquesta ciutat? Cal sortir de la mediocritat i passar a l’ambició i l’orgull.

¿Haver col·laborat amb el govern municipal en aquest moment li està passant factura?

— Deixi’m matisar: ni hi he col·laborat ni hi he cooperat. Hem donat suport a decisions significatives de marc d’apoderament, però pràcticament no ens fem responsables de cap decisió. Jo em faig responsable de què? Doncs que aquest mandat tindrem 400 milions d’euros procedents de la taxa turística, que és donar suport a la institució.

Una de les grans diferències amb fa quatre anys és que la qüestió de la independència ha quedat fora de la campanya, també de la seva.

— No sé si ha quedat fora, però evidentment la situació ha canviat al conjunt del país. Però jo crec que està menys fora del que sembla, perquè un dels riscos és precisament l’intent de marginar l’opció independentista. Un dels riscos que hi ha és aquesta marginació, en la qual col·labora una part dels poders de l’Estat i dels establishments econòmics. És aquesta submissió de la qual parla molt el senyor Collboni quan diu: “La meva condició [per pactar], lleialtat a l’Estat”. Està negant l’exercici ple de la sobirania democràtica en aquesta ciutat, està negant la ciutat com a subjecte, i jo crec que afirmar la ciutat com a subjecte és part d’un projecte global.

Vostè ha dit que “Maragall només votarà Maragall”, però en algun moment s’haurà de posar d’acord amb altres forces polítiques per formar govern. Amb qui preferiria posar-se d’acord?

— No es tracta de veure amb qui ens posem d’acord per repartir-nos unes cadires, es tracta de posar-nos d’acord sobre què fem, com governem. Barcelona necessita un govern fort i estable, però jo no penso renunciar als meus principis per decidir només si soc alcalde, si no ho soc o si soc tinent d’alcaldia. Hem de parlar d’habitatge, de desigualtat, de quin model econòmic tenim, de l'aeroport, de la sequera, de la transició energètica. No és primer el qui i després ja veurem el què, sinó que és primer el què i després el qui.

Trias s’ha cremat, ja no és el candidat guanyador ”

I aquest què l’allunya de Trias?

— A priori sí.

En campanya ha acusat el senyor Trias de ser la Convergència del tres per cent.

— No és que jo l’acusi d'això, sinó que és ell que en va fer ostentació. Ell va aparèixer com a gran esperança blanca en termes de contradicció amb Colau. Això se li ha acabat, s’ha cremat en aquest intent, ja no és el candidat guanyador. I, en canvi, ha quedat palès que al que venia era a intentar la recuperació d’un espai, d’unes sigles. I no es pot fer oblidar el que representava aquell espai que es va haver de dissoldre per causa de la corrupció.

Si és alcalde, quina és la primera mesura que revisaria de l’alcaldessa?

— El primer que hem de fer és canviar el clima, la relació entre la institució i la ciutadania. Per començar, prendre mesures efectives en el terreny de l’habitatge; és urgent. Colau hi ha llençat ideologia, però no hi ha posat raó ni encert.

Sobre els apartaments turístics, vostè va prometre una ordenança municipal en 100 dies?

— La que no ha fet el govern actual per la deixadesa de responsabilitat que ha exercit també en aquesta matèria.

Si no és alcalde continuarà de regidor?

— Quan ens presentem signem un contracte amb la ciutadania. És obvi que intentaré ser alcalde i que intentaré exercir aquesta representació. Avui no veig cap raó per deixar de ser representant democràtic de la ciutadania de Barcelona.

Com encara aquests últims dies? Li agrada fer campanya?

— Les campanyes són apassionants i exigents. Què està en joc, realment? ¿El que està en joc és submissió o protagonisme? És submissió a poders aliens, que és el que ens ofereix el senyor Collboni i que amb alguna mesura sembla que el senyor Trias accepti, o bé és que Barcelona sigui Barcelona, que prengui decisions per si mateixa, que les prengui conjuntament amb la institució i la ciutadania organitzada.