Junts i els interessos de país

MadridJunts ha aconseguit aquests dies, des del debat parlamentari de dimarts passat al Congrés, un protagonisme que té dues cares. La bona és ser al centre d'atenció, demostrar que set diputats poden ser una palanca molt important. Però la dolenta és que, en el fons, s'estigui jugant a la ruleta russa. I això no va en doble sentit pel cas Volhov, el de la suposada relació amb una connexió russa en la recerca d'aliances pel Procés.

El risc d'haver rebutjat la llei d'amnistia tal com s'ha negociat i està redactada ara és elevat. El govern ja hi ha posat molt capital polític en aquesta iniciativa. I Junts no pot jugar al tot o res per segona vegada. Tindrà una nova oportunitat durant aquest febrer, quan el que resulti de nous contactes –i no hi podrà haver gaires canvis– torni a sotmetre's a votació al Congrés, després d'haver passat un altre cop per la comissió de justícia de la cambra.

Em sembla senzillament una barbaritat la hipòtesi que pugui fracassar l'intent de comptar amb aquesta llei com a instrument per tancar una llarga etapa en què el protagonisme dels tribunals i la justícia li havia pres la iniciativa a la política. És per això que vaig dient a tothom que em treu aquesta qüestió –i a Madrid se'n parla i se'n discuteix tant o més que a Catalunya– que no crec que es trenqui res, i que la llei serà aprovada pel Parlament espanyol.

Teories rocambolesques

Ara bé, aquest no serà el final de trajecte de la llei. El que passa aquestes setmanes és una lluita pel poder en termes fins ara insòlits des de la recuperació de la democràcia. Una lluita pel poder i una lluita entre poders. Però no ens podem sorprendre. El que es va posar en marxa després de la jornada de l'1 octubre del 2017 va ser una operació d'estat que va comptar amb el poder judicial en primer pla.

El clima que hi havia a la Fiscalia General de l'Estat era de mobilització general per defensar la unitat del país, amenaçada –deien– per un grup de dirigents independentistes que havien jugat amb foc sense ser conscients de les conseqüències de les seves iniciatives. La preocupació ja va ser molt elevada pels fets del 20 de setembre al voltant de la conselleria d'Economia. Però aquella consigna que se sentia quan forces de la Policia o de la Guàrdia Civil sortien de les casernes de diverses ciutats –“A por ellos”– regnava en molts despatxos dels tres poders de l'Estat. Als dirigents i als partits independentistes –que van passar l'experiència de la instrucció judicial, de la vista oral o de la marxa a l'estranger– els ha costat canviar l'escenari i replantejar-se vies de negociació i de diàleg. Però hi ha sectors dels poders de l'Estat on la idea del retorn a la normalitat democràtica, el canvi de guió i la recerca d'entesa es fa molt difícil de pair.

Aquests factors expliquen que no m'hagin sorprès gaire –o gens– les teories rocambolesques sorgides d'alguns jutjats. El govern és qui pot tenir més dades sobre si realment hi va haver un intent de buscar suport internacional pel Procés més enllà de les possibles xarlotades d'algun brètol. Ja m'agradaria saber què va aconseguir el Centre Nacional d'Intel·ligència amb les seves punxades telefòniques a dirigents independentistes i el seu entorn. Però em costa de creure que el que pogués haver-se intentat fos pres seriosament pels interlocutors buscats, si n'hi va haver.

En tot cas, compte, perquè des de l'àmbit de la justícia es podrà continuar estirant aquest fil, perquè resulta difícil que l'amnistia tanqui de cop tot el paper judicial, en especial en relació amb les investigacions per presumptes delictes de terrorisme. Desviar aquestes imputacions cap a Puigdemont, amb el que ara sabem i coneixen els jutges, em sembla que no tindrà gaire recorregut. Ho posa de manifest la reacció del fiscal Miguel Ángel Carballo, de l'Audiència Nacional, a l'intent del jutge Manuel García-Castellón de convertir el cas Tsunami en un sumari sobre activitats de terrorisme.

El paper de la Fiscalia pot ser fonamental

Ara bé, el pols existeix, i és l'únic –encara que important– element que fa comprensible la posició de Junts en el debat de la llei d'amnistia al Congrés. Dit això, el que no pot fer cap força independentista és exigir la plena seguretat que un cop aprovada aquesta llei desapareixerà el risc de noves actuacions judicials per fets ocorreguts durant el Procés. Amb el govern de Pedro Sánchez hi ha d'haver un fons de confiança sense la qual l'intent de passar pàgina resultarà molt més laboriós. No es tracta d'ingenuïtats. El clima ara a la Fiscalia no és aquell de “A por ellos”. I el paper que podrà tenir el ministeri públic en els futurs mesos –i potser també en els anys vinents– pot ser fonamental. És molt obvi que, malgrat els riscos, l'oportunitat s'ha d'aprofitar. No tinc cap dubte que la ciutadania de Catalunya, en un sentit molt ampli, així ho desitja.

Des de l'inici d'aquesta legislatura se'ns va dir que en les converses no es buscarien tant solucions personals com objectius de país. És el moment de demostrar-ho. Tothom pot entendre que durant un període de negociacions es procuri esgotar les possibilitats d'obtenir rèdits de tota mena i, sobretot, que s'intenti obtenir garanties que les expectatives generades pels acords als quals s'arribi no s'esfumaran al primer revolt.

Els límits de les mateixes forces

Però també cal tenir clars els límits de les mateixes forces. Els ciutadans voten els representants polítics i els seus partits per construir, no per alimentar les preocupacions i les angoixes col·lectives. La Catalunya dels balcons plens de llaços grocs va quedar enrere amb els decrets d'indult. Hi ha batalles que es guanyen amb glòria i altres que cal administrar amb contenció. Junts com a formació política i Puigdemont com a dirigent responsable han d'acabar de decidir què volen per a si mateixos i com creuen que poden servir millor el seu país en aquests moments.

Em costa imaginar la repetició d'un esdeveniment com la tornada de Tarradellas. No estem pendents de tancar les conseqüències d'una guerra civil, sinó els efectes indesitjats d'una iniciativa política que no va poder prosperar. Uns, els d'ERC, han sabut iniciar el camí del redreçament. Junts ja té poc temps per decidir què convé més als interessos de país.