Sánchez, Junts i el joc de la pastanaga

MadridTal dia farà un any. És el que s'acostuma a dir quan, per exemple, ha passat alguna cosa que pot tenir conseqüències importants però que, al cap i a la fi, sembla que es podrà superar. Ara ha fet un any de la sessió constitutiva del Parlament i de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, unes jornades durant les quals també va ser notícia, i molt controvertida, l’aparició –i desaparició– del líder de Junts, Carles Puigdemont, al costat de l'Arc del Triomf, per fer un acte de presència testimonial i un discurs polític de pocs minuts, seguit de l’activació i el desplegament de policies per intentar evitar la seva fugida i el seu retorn a Waterloo. El temps que ha passat ha permès comprovar que l’edifici s'aguanta, que la legislatura estatal continua carregada de tensions i d’incògnites, però de moment sense amenaça imminent de ruïna.

Els rumors sobre possibles noves revelacions judicials que serien demolidores són constants. No obstant, si hi ha càrregues explosives col·locades als fonaments de la seu del PSOE, al carrer Ferraz de Madrid, de moment no han esclatat. D'altra banda, a Catalunya s'ha obert un nou temps polític, que tot i que es voldria de plena normalització, té l’inconvenient del llarg viacrucis de la llei d’amnistia i la seva plena aplicació. El president de la Generalitat ho deia molt clar la setmana passada a les pàgines de l’ARA. Sobre si li agradaria tenir Puigdemont assegut com a cap de l’oposició al Parlament, Illa va respondre: “M’agradaria que pogués fer el que ell considerés oportú”. En la mateixa línia, un any abans havia afirmat des del faristol del Parlament que desitjava una aplicació de la llei d'amnistia –és a dir, del perdó als líders del Procés– “sense subterfugis”.

Un any més tard comprovem, per tant, que la política –incloent en aquesta paraula el funcionament de les institucions en conjunt– de vegades avança amb una lentitud extraordinària, sobretot quan es tracta de donar per tancades situacions que han pogut ser traumàtiques o que s'han pogut viure com a tals. Podríem pensar que és qüestió del destí, que el país és així, i que, per tant, cal habituar-se als processos que discorren en forma de cercles concèntrics, i que sembla no acaben d'arribar mai a una meta clara. El mandat iniciat per Pedro Sánchez després de les eleccions del 2023 s’assembla molt a aquesta descripció. Què més voldria ell que tenir una majoria parlamentària suficient per adquirir compromisos sense risc d’incompliments o de renúncies. La situació, en canvi, és que no ha tingut mai les mans prou lliures per portar a bon port, amb seguretat, els acords a què havia arribat per fer possible la seva investidura i, més tard, per proporcionar solidesa i agilitat a la gestió del seu govern. Tota la problemàtica relativa a la dificultat d'accés a l'habitatge o a la política relacionada amb la immigració, per exemple, té molt a veure amb el que dic.

És així com ara són en una cruïlla decisiva. No només es tracta de la qüestió dels pressupostos de l'Estat per al 2026. Sánchez ha dit que els presentarà i ja veurem amb quina força i capacitat de decisió. Però tan important com això és veure quines estratègies seguiran els partits que fins ara han estat els seus principals aliats. Em vull referir especialment a Junts, i breument a Podem, perquè sembla que són els que es poden resistir més a facilitar els pròxims passos del govern. L'assumpte té especial rellevància en el cas de Junts, i no perquè els seus set diputats siguin uns quants més que els quatre de Podem. El problema amb Junts té a veure amb el que explicàvem al començament. Els de Puigdemont continuen pensant que han obtingut bones paraules i promeses, però pocs avenços i concessions reals, i estem en un punt en què ja no troben prou estimulant que se’ls demani col·laboració per dificultar l'arribada al govern del PP i Vox. No exagero si dic que la caiguda del ja exsecretari d'organització del PSOE, Santos Cerdán, ha vingut a complicar les coses.

Les presses de Junts

Cerdán ha sigut el principal interlocutor amb Junts, i tot i que Sánchez ja ha pres decisions sobre la seva substitució per mantenir el diàleg amb els juntaires, aquestes relacions no van bé, no estan en un bon punt. Els de Puigdemont donen a la qüestió de l’amnistia una importància crucial, però ja li han fet arribar a Sánchez el missatge que gastaran tot l'alè que calgui per aconseguir aquest objectiu. La sensació dominant a la cúpula de Junts és que s’ha jugat molt amb el calendari. Que ho han fet els jutges –impedint o endarrerint l'aplicació de la llei d'amnistia en els casos en què també hi ha delicte de malversació–, i que ho ha fet el govern, mostrant-se incapaç de garantir el respecte a una norma aprovada pel Parlament. Aquest punt és delicat, perquè no sembla realista pensar que la Moncloa té la clau de totes les portes. Això no passa ni amb majoria absoluta, i menys amb un Congrés tan dividit. Penseu en la situació d’enfrontaments que viu la Fiscalia o les tensions que ha suportat el Constitucional per haver avalat la llei d'amnistia. O també en les lluites pel poder al Suprem, en què cada procediment amb càrrega política té un preu per als magistrats que dicten la corresponent sentència o presenten un vot discrepant.

Junts coneix aquests problemes, però vol resultats. El resultat dels recursos d’empara dels líders del Procés serà, aquesta tardor, una nova prova per als quilibris entre el PSOE i els independentistes. Els de Puigdemont han dit als socialistes que no perseguiran l'amnistia com una pastanaga i que no esperin tenir-los al costat durant el que queda de legislatura. L'expresident Zapatero ja ha col·laborat decisivament per salvar in extremis alguns moments de crisi en aquesta relació. I ja que hem dit que també ens referiríem a Podem, sapigueu que Cerdán s'havia compromès a parlar amb Irene Montero i companyia per millorar l’ambient entre Podem i Junts, sobretot pel que fa a la qüestió de la immigració, donat que els primers acusen els segons de racistes i xenòfobs. Aquest episodi demostra que Junts hauria de carregar piles i dedicar més esforços al front de Madrid. Amb Rufián demanant unitat a l’esquerra i els de Podem alegrant-se de les modestes expectatives de Sumar, i el PP i Vox demanant eleccions cada dia, el panorama de la tardor es presenta d’una virulència política inevitable.