EL JUDICI DEL PROCÉS

La novel·la de la rebel·lió

El judici va ser tan clar que el tribunal va descartar rebel·lió en favor de sedició en les primeres deliberacions

Els quatre mesos de judici oral s’acostaven al final. Sortíem del Tribunal Suprem Carles Mundó -possible candidat a l’absolució, juntament amb Santi Vila i Meritxell Borràs- i jo -potser vam dinar, com de costum, al restaurant Bogotá-, i ens vam creuar al passadís que enfila cap a la sortida amb l’advocada de l’Estat, la toga a mig treure. “Rosa -li vaig dir-, has guanyat la Fiscalia, ja està”. Rosa María Seoane, que s’havia fet càrrec de la causa en comptes d’Edmundo Bal -que es va convertir en paladí del delicte de rebel·lió sense tenir durant la instrucció de la causa cap interès més enllà del delicte de malversació pel qual s’havia personat-, em va somriure una mica aclaparada, potser amb un punt d’incredulitat per la meva afirmació, i no va badar boca.

Ella havia sigut el blanc d’una classe magistral del teòric de la rebel·lió (article 472 del Codi Penal), el fiscal Fidel Cadena, en què havia exhortat, gairebé suplicat, al tribunal que no es decantés pel delicte de sedició (article 544) ni pel de conspiració per a la rebel·lió (article 548). I resulta que la sedició per absència de “violència estructural” va ser el que a continuació dels fiscals havia defensat l’advocada de l’Estat.

La sensació que la qualificació de sedició de l’Advocacia de l’Estat havia guanyat la rebel·lió va ser molt anterior a les conclusions definitives. Durant el judici es van veure les deficiències de la instrucció del magistrat Pablo Llarena, que va externalitzar la investigació gràcies als serveis prestats per Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que, al seu torn, havia confiat a la policia judicial, representada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, totes les diligències.

Baena va treballar per al fiscal Javier Zaragoza a l’Audiència Nacional des del 2015, després ho va fer per a la Fiscalia de l’Audiència Nacional en relació amb la manifestació del 20 de setembre del 2017 i, posteriorment, ho va fer per a Llarena. El tinent coronel era el personatge que buscava una insurrecció, i no va trigar a trobar-la.

I com que els atestats que ell i el seu equip anirien escrivint durant el Procés van ser presentats pel jutge instructor i pels fiscals com les pistoles fumejants, o proves de càrrec, el tribunal va haver d’aclarir que no tenien valor probatori. El president del tribunal va dir que “havien servit pel que havien servit”. I, en realitat, havien suposat una ajuda inestimable per al jutge instructor. Li van estalviar la feina d’investigar, tenint en compte que havia de fer una instrucció exprés. El missatge que l’instructor havia rebut quan va ser designat el 31 d’octubre del 2017 era senzill: una investigació de sis mesos per arribar a una sentència ràpida, perquè els fets s’havien d’enjudiciar sense perdre temps, tan a prop com fos possible del moment en què havien passat.

L’absència de violència idònia, és a dir, necessària, en el delicte de rebel·lió (alçament violent i públic), ja va ser subratllada en la sentència del Tribunal de Schleswig-Holstein que el juliol del 2018 va rebutjar l’extradició de Carles Puigdemont per sedició, tot i que no per malversació.

Els tres jutges alemanys van assistir a diverses sessions per visionar el material inicial i complementari que els va enviar Llarena. I van dir nein : no era el delicte d’alta traïció (article 81 del Codi Penal alemany). I com que Llarena va suplicar al final que, si de cas, el lliuressin per desordres públics-sedició, els jutges encara li van respondre que l’envergadura del que havien vist tampoc justificava el requisit de la doble incriminació, i van afegir que no s’havien aportat proves que Puigdemont hagués ordenat personalment un alçament tumultuari (la sedició a Espanya).

Va ser la magistrada de l'Audiència Nacional Carmen Lamela -avui a la Sala Segona del Suprem- qui primer ho va advertir en la seva interlocutòria de processament del major Josep Lluís Trapero, del 4 d'abril de 2018, la qual va assenyalar que la violència exigida per al delicte de rebel·lió no era present en els esdeveniments de setembre i octubre de 2017 a Catalunya i, per això, va processar per sedició.

Durant les 52 sessions del judici oral, entre el 12 de febrer i el 12 de juny del 2019, el president del tribunal, Manuel Marchena, va tenir una participació intensa tallant preguntes considerades impertinents i vetllant per les fronteres del que he anomenat perímetre Marchena. Un perímetre o corralito en què, si tu no havies proposat el testimoni, només podies limitar-te a preguntar-li sobre aquelles coses que havien aflorat en les respostes del testimoni a la part que l’havia proposat.

El testimoni de Trapero

I el corralito es va posar a prova amb el testimoni del major Josep Lluís Trapero el 14 de març. La Fiscalia, segons la qual Trapero havia sigut una cosa així com el Pancho Villa de la insurrecció -per a la qual, segons va dir, no es necessitava violència greu- es va abstenir, amb tot, de proposar la seva declaració, que va ser instada per l’acusació popular de Vox i les defenses de Joaquim Forn, de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart.

Com que el lletrat Javier Ortega Smith, de Vox, no va preguntar per la crucial reunió del 28 de setembre del 2017 entre els comandaments dels Mossos i Puigdemont, Oriol Junqueras i Forn al Palau de la Generalitat, el fiscal Zaragoza va treure el tema. Com que va veure que Trapero no tenia cap inconvenient a respondre-hi, més aviat al contrari, el fiscal va continuar fins que Xavier Melero, el lletrat de Forn, es va dirigir a Marchena per recordar-li que el fiscal se sortia del corralito. Marchena va consultar a dreta i esquerra amb els sis magistrats restants, i van decidir vetar la pregunta de Zaragoza. I, immediatament, es va ordenar un recés aprofitant l’hora de dinar.

Quan es va acabar l’interrogatori de les defenses, Marchena va dir que, a l’empara de l’article 708 de la llei d’enjudiciament criminal, el president, per depurar dubtes, volia preguntar a Trapero. I li va fer la mateixa pregunta que Zaragoza havia formulat: què va passar en la reunió del 28 de setembre al Palau de la Generalitat.

“Resulta incoherent que la sala rebutgi determinades preguntes perquè són alienes a l’objecte de la testifical i després el mateix tribunal pregunti sobre les mateixes qüestions i assumeixi, així, un rol que és propi de les parts acusadores”, va explicar el lletrat Jordi Pina en les seves conclusions definitives.

Va ser l’única pregunta de Marchena en 52 sessions de judici oral. I la resposta de Trapero va estar lluny de confirmar el que deien Llarena i els fiscals; és a dir, que havia sigut el Pancho Villa de la insurrecció al servei del Govern i de la celebració del referèndum.

Més continguts de