La setmana que ve parlarem de... tornar a les urnes?
El missatge de la investidura de Pedro Sánchez -fallida aquest dimecres en la primera votació i divendres en la segona- serà el que la parella d’humoristes Tip i Coll als anys setanta utilitzaven per parodiar el franquisme: “La propera setmana... parlarem del govern”. Després del que es va veure i del que no es va veure, potser caldria preguntar-se si a partir de la setmana que ve no haurem d’anar assumint que hi haurà eleccions el 26 de juny. Perquè encara que la política sovint fa estranys companys de llit, fa la impressió que hi ha dues parelles impossibles: la de PSOE-PP i la de PSOE-Podem.
La primera -en la modalitat de gran coalició o abstenció-, perquè suposaria l’extinció progressiva del PSOE, la pasokització o una pèrdua de posicions similar a la del Pasok, el partit socialista grec, en ruïnes després de l’auge de Syriza. La segona -amb format de coalició-, perquè implicaria el risc de rebuig de l’Eurogrup, tenint en compte que Espanya és la quarta economia de la zona euro, i la canibalització sota les urpes de Podem. Per a homes com Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, i Jeroen Dijsselbloem, de l’Eurogrup, Podem evoca el “No passaran!”, fins i tot després d’haver domesticat Alexis Tsipras i haver-lo convertit en “un dels seus”, a través del referèndum del juliol passat.
Un Pedro Sánchez fred com el gel i un Mariano Rajoy eficaç per als seus ja han jugat les cartes. Rajoy s’ofusca amb Sánchez. Tots dos fan aquella parella tan popular als anys seixanta i setanta, en les pel·lícules de la saga La Pantera Rosa,de Blake Edwards. Sánchez és l’inspector de la Sûreté, la policia francesa, el Clouseau que interpreta Peter Sellers; i Rajoy el comissari Dreyfuss, encarnat per l’actor Herbert Lom, que acaba els seus dies en un hospital per les desventures del seu subordinat. L’última pel·lícula de la saga Rajoy-Sánchez és la investidura fallida. Les altres són el debat de política general espanyola, el febrer del 2015, el primer de l’aleshores flamant secretari general, que Sánchez va guanyar al president del govern; i el cara a cara del 20-D, en què el líder del PSOE torna a derrotar el president del PP.
El film d’aquesta setmana comença immediatament després del 20 de desembre. Rajoy interpreta que no té suports per abordar la investidura d’un govern després de ser el partit més votat. Hi renuncia. Però Sánchez juga les seves cartes amb habilitat, i això que el seu partit li ha prohibit fer el que somnia -un govern d’esquerres amb Podem-, per poder consolidar la secretaria general del PSOE, amenaçada per la seva antiga avaladora, Susana Díaz.
L’únic pacte possible de Sánchez
La carta de Sánchez és que, a diferència de Rajoy, interpreta literalment l’article 99 del títol IV de la Constitució. “El rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, proposarà un candidat a la presidència del govern”. Bé. Afegeix: “El candidat proposat exposarà davant del Congrés el programa polític de govern que pretengui formar i sol·licitarà la confiança de la cambra”. I això és tot. Aquí no diu que el candidat ha de disposar dels suports abans d’acceptar l’encàrrec del rei. I Sánchez es llança a l’únic pacte possible. Amb Ciutadans.
Tots dos s’utilitzen mútuament com si estiguessin en una primera volta. La segona... són les noves eleccions. En la investidura, Sánchez i Rivera han fet un front comú a les Corts: Rajoy ha de fer un pas al costat. Rajoy serà candidat el 26 de juny? O cedirà el pas a Alberto Núñez Feijóo o Alfonso Alonso? I Sánchez, ja ha salvat el cap de la guillotina de Susana Díaz? Aquestes qüestions seran les que centraran els grans assumptes en els dos mesos que s’acosten.
