Un tiroteig amb tres morts enterboleix les eleccions a Bèlgica

Brussel·lesSón les quatre de la tarda d’un dissabte i els carrers del Sablon, un popular barri al cor de Brussel·les, estan atapeïts de turistes i veïns que aprofiten la jornada assolellada per prendre un cafè en una terrassa, passejar entre els antiquaris de la zona o assistir a un dels concerts de la Marató de Jazz de la ciutat. Un cotxe s’atura davant del Museu Jueu de Bèlgica i en surt un home, que es dirigeix cap al museu. Obre foc indiscriminadament, apuntant a tothom amb qui es va trobant, i torna a pujar al cotxe, per fugir. El balanç: tres morts i un ferit greu, que al tancament d’aquesta edició estava sent operat d’urgència a l’Hospital Saint-Pierre de la capital belga.

“El lloc dels fets fa pensar que es tracta d’un atemptat antisemita però encara no tenim prou elements per confirmar aquesta tesi”, va alertar la fiscalia belga alhora que feia una crida a la calma. I és que, segons la premsa del país, Bèlgica no havia patit cap atemptat antijueu des de feia més de 30 anys.

La policia va detenir ahir mateix el principal sospitós, tot i no poder confirmar “el lligam entre la persona i els fets”, i seguia la pista d’un segon sospitós que, segons altres testimonis del tiroteig, va fugir a peu del lloc del crim.

Després de l’atemptat, el govern va decidir situar l’alerta al nivell màxim i col·locar forces policials a la sinagoga de Brussel·les i altres llocs de reunió de la comunitat jueva. Tot i l’estat d’alerta, la ministra de l’Interior, Joëlle Milquet, va intentar tranquil·litzar la població subratllant que no hi ha “cap element” que faci pensar en cap mena de risc per als ciutadans que vagin a les urnes aquest diumenge, en un país on el vot és obligatori.

Unes eleccions gens fàcils

I és que el tiroteig va tenir lloc la vigília d’un diumenge en què coincideixen eleccions europees, federals i regionals, i va deixar tot Bèlgica en estat de xoc, a les portes d’uns comicis que ja no es presentaven gens fàcils. Posar d’acord un nord separatista de dretes amb un sud unionista d’esquerres no és una tasca gens senzilla, com ja va quedar demostrat les passades eleccions.

Tot apunta, però, que aquest serà el panorama en què, un cop més, es trobarà immersa Bèlgica: segons tots els sondejos, el partit independentista Nova Aliança Flamenca (N-VA), de tall liberalconservador, s’emportarà un de cada tres vots a Flandes, el nord ric del país, amb un discurs que aposta per un model d’estat confederal en què Bèlgica queda buida de competències i les regions van guanyant pes fins a ser independents; mentre que a l’altra banda de la frontera lingüística, a Valònia, el Partit Socialista de l’actual primer ministre, Elio Di Rupo, serà el més votat. Dues visions diametralment oposades en matèria institucional però també en qüestions socioeconòmiques. I és que el carismàtic líder de l’N-VA, Bart De Wever, rebutja les polítiques de Di Rupo i aposta per limitar les ajudes socials, com la prestació d’atur, que actualment és indefinida; rebaixar els impostos, i frenar la immigració.

Discursos tan allunyats que fan renéixer les pors que Bèlgica caigui en un període d’incertesa com el que va viure després dels comicis del 2010, quan, batent tots els rècords, va necessitar 18 mesos per formar govern. I és que en un país sense partits d’àmbit estatal, la formació de l’executiu federal sempre passa per complicats estira-i-arronses entre els partits neerlandòfons de Flandes i francòfons de Valònia.

Finalment, sis partits -socialistes, democristians i liberals, de banda i banda- es van acabar posant d’acord per formar una coalició que excloïa l’N-VA, que ja llavors havia estat el partit més votat del país. Sis formacions que han aconseguit pactar, en aquesta legislatura, una reforma d’estat que fixa un nou repartiment de competències entre les regions i les autoritats federals. El govern que es formi després de les eleccions d’avui haurà de portar a la pràctica aquest acord, que els socialistes no tenen cap intenció de desempolsar i que els nacionalistes flamencs veuen encara insuficient.

Per evitar el desgast que li suposaria tornar a quedar relegat a l’oposició durant els propers cinc anys, De Wever ha arraconat, aquest cop, la qüestió regional -que el distancia de la resta de partits- durant la campanya electoral, i ha optat per centrar-se en el debat socioeconòmic, amb l’objectiu de presentar-se com un soci polític acceptable. Això sí, sense amagar les seves aspiracions secessionistes: “Si Europa s’enforteix, Bèlgica ja no existirà el 2030”, va vaticinar el líder flamenc durant un debat.

Di Rupo, el favorit a les travesses

“El meu pla A és formar un govern sense el Partit Socialista”, ha declarat el líder de l’N-VA, Bart De Wever, deixant clar que aspira a convertir-se en primer ministre. Les xifres, però, no sembla que li facin costat. Segons les enquestes publicades en diversos mitjans del país, un 33% dels ciutadans voldrien reeditar un executiu liderat per Di Rupo. L’actual ministra de l’Interior, la liberal flamenca Maggie de Block, recull un 24% de suports i relega De Wever a un discret tercer lloc en les travesses.